dissabte, 31 de desembre del 2011

SEGUINT LES PETGES D’EN TORRALBA (5)

L’Expressió anacronisme no solament té aquesta connotació de ser cosa desfassada, relíquia d’uns temps no sols pretèrits sinó passats, marcits, depassats. També si la valorem des d’un punt de vista estrictament etimològic podríem dir ben bé cosa “de fora, de més amunt de tot temps”. Si no és privatiu d’un temps històric determinat, podríem dir que és perfectament vàlid per a tots els temps. Penso que s’adiria millor a l’essència del cristianisme, que essent vàlida per a tots els temps, mai s’esgotaria en cap temps recorregut. Seria la paradoxa de que, essent profundament temporal, superaria sempre les expressions limitades de cada temps. Ni qualsevol temps passat és el millor, ni el futur, per ser-ho, no té cap garantia de ser millor. Jesús és l’Amo i Senyor de tots els temps. Ell n’és l’Alfa i l’Omega. Encarnat, sí, Ressuscitat també. No compten els temps, sempre queda obert a vivències personals o de grups concrets que no van marcades pel kronos, sinó pel kairós. La gràcia s’envola i endinsa allà on no compten temps de rellotge, sinó d’aquell present que quan és autèntic es pot donar en qualsevol dels “ara i aquí”. La veritat, deia von Balthasar és polifònica, ho és també aquesta vivència cristiana, més enllà d’on es dóna. Hi ha un punt d’intemporalitat que plana més que una història de temps i llocs heterogenis. Defenso que el cristianisme és, d’una part tan humà que té sempre arrels “d’un temps i d’un país”, però que és al mateix temps tan atemporal que supera les contingències, perquè es fa transcendent. És “l’ara i aquí”, però i més. Una manera de transtemporalitat de que gaudeixen les coses divines en Crist. El cristianisme quan és autèntic és sempre novetat i sorpresa. Dic sempre: aquí o allí, ahir, avui, demà i demà passat.

Res més lluny de la repetició que es gasta en ella mateixa. El context és a tenir en compte, sí; però el jo és sempre el jo, tot i essent la circumstància variable, mudable. Condiciona però no fins al punt de ser condició de possibilitat o d’impossibilitat. L’autenticitat en tots el cassos és el barem vàlid, més que no pas la historicitat d’un abans o d’un per venir

La novetat en el sentit de moda, com allò que ara “toca”, no vol dir de cap manera allò bo i millor. Tantes vegades és ben bé a l’inrevés. Tatuatge avui, correm-hi tots. Ara la cua es fa per treure-se’ls. I així en tantes coses i àdhuc suposadament pensaments. Moda, bluf...

¿Qui ho ha dit que el cristianisme és cosa d’abans? No seria millor dir que és de sempre i que no s’esgota en les vivències hagudes i que no és de “mai”, d’una manera complerta. Tot el més són aproximacions. Ja ho diu en Torralba: No en serem mai, de cristians, del tot; només serem sempre aprenents, que no és pas poc...

El cristianisme veritable és una crida permanent al més i millor; en una paraula, a la qualitat en el viure. Cada vegada menys ideologitzat, més lliure, certament en “la llibertat dels fills de Déu”. Per exemple quan Rahner diu l’expressió: “Els cristians del segle XXI o seran místics (experimentadors de Déu) o no seran” vol dir que avui el que preval pels homes contemporanis és l’experiència, no el saber de cor el catecisme ni els rituals. Se’ns demana autenticitat i no val la fluixa identificació amb un grup. O s’intenta ser de veritat, per bé que sempre en el més o menys de l’intent o bé ja no es valora. Per això estem en temps de testimonis, no de mestres (Pau VI).

Ja han passat els temps d’identificació per ser “practicants”. Avui és la vida la que practica o no. Ara el metro-patró és l’evangeli. I l’evangeli pràctic: el de Mateu 25, 31ss. on es posa de relleu que Jesús s’identifica amb els petits i marginats. Per això Càritas és una excel.lent demostració de que el cristianisme és el motor més pur del que és cadascú. I no ens podem refugiar en l’anonimat del “entre tots ho farem tot” indiscriminat. O hi ets en aquest anònim o no hi ets.

La ciència és el gran “alibi” dels nostres temps. La ciència té de bo que és permanentment una hipòtesi de treball i d’entesa, fins que no sigui substituïda per una nova hipòtesi que doni noves explicacions dels fets. Fa temps que ha esdevingut humil. No ho explica pas tot, i això la porta a investigar de nou: és un no parar. Aquesta actitud de recerca permanent ens ve a dir que més enllà de la “realitat” hi ha un altre món d’intangibilitat. Es podria dir que tot està ungit de misteri. Ningú té la clau del saber definitiu. Són els savis de veritat els que arriben a dir: “només sé que no sé res”. Sempre al brocal del misteri, abocat Unamuno al pou dels dominics de Sant Esteve de Salamanca... Siguem humils en el saber i el no saber. En el creure i en el no creure. En el fons no fem més que el que va dir el concili Vaticà II: Sempre oberts, cap enfora i cap endins. L’Església sempre resta “reformanda” com a institució humana que és. Som nosaltres els que ens hem de reformar i reformular a mesura que anem tenint experiències de Déu més intenses... El Regne de Déu és sempre incoatiu. Tot està en trànsit, però hem de saber transitar, no ens podem parar i dir: “¡Ja ho tinc! Això és definitivament el que és”. Massa pretenciós, poc humà. El canvi és una característica ben humana. Però ja ens adverteix la saviesa de segles: La naturalesa no fa salts mortals; és progressiva, va endavant, malgrat moments foscos com la cara amagada de la lluna.

Si hi féssim intervenir més la gràcia (kairós) que ens és donada, entendríem molt més i millor la precarietat i també les possibilitats del nostre viure cristià. Seríem més creïbles a ulls externs i més humils i esforçats a ulls interns. Ser cristià és per a cadascú que s’hi ha sentit cridat el millor que li podia esdevenir. Per això en donem gràcies integrals i integradores de tota la nostra vida viscuda i per viure.

En aquestes que llegeixo al diari la columna de Pilar Rahola que es titula: Elogi de la tradició. Ella que no s’amaga de ser agnòstica (tendra hi afegeixo jo) fa una repassada a les postures menyspreadores de la progressia que volia refer el món i que l’ha ajudat a desfer-se en tantes coses. Comença així, en el seu estil una mica massa irònic, però que hi toca, vaja que hi toca: “Un dels mals que ens ha llegat l’empanada col·lectiva del 68 ha estat el menyspreu als hàbits que s’inscrivien en un pensament fort de la vida. Conceptes com ara família, autoritat, tradició foren gravats amb la lletra escarlata de l’adulteri progressista i va passar a formar part del llegat de la dreta ultramuntana. És a dir, no entengueren que estaven davant d’hàbits humans arrelats i molt efectius per a la felicitat de la gent, i varen provocar l’enorme desconcert que ara ens tenalla”... I passo al darrer paràgraf: “¿No és progrés la capacitat de millorar el present bo i partint del respecte al passat? Allò que som i allò que hem estat. La tradició és això, un cant a la dignitat de la nostra identitat, un homenatge a les generacions que ens han construït. Menysprear-ho en nom del progrés no millora la societat. Només la fa més perduda, més trista i més desconcertada”.

Bé ja anirem continuant, que anem per bon camí...
SEGUINT LES PETGES D’EN TORRALBA (2)

¡Em fet sort! Quan ara Escriche, ja he vist que al Full Dominical va seguint en Torralba fent comentaris sobre la seva obra, tal com prevèiem i desitjàvem. En el capítol que comenta avui ens parla de la fascinació de les religions de l’Extrem Orient. Estem vivint un fenómen de permeabilització en les nostres creences en contacte i osmòsi amb les savieses ancestrals de la Índia, la Xina i el Japò. Això no és d’ara, ja foren visitades iniciàticament, des del segle passat per escriptors de vàlua i esdevingudes després com un moviment gairebé contracultural. No poso exemples, però són de sobres coneguts. Ara, ja suposa una mena de pluriferació que abasta molta gent, àdhuc de casa. Alguns hi cerquen escalfor en la intempèrie que pateix aquesta cultura occidental que ha occit tradicions, sense haver-les conegut potser, o bé pel fenómen dels contrabalenceigs d’epoca… Hi ha gent que en el desert de les religions està cercant el contrapès al món làs d’avui, meaterialitzat, en una com invitació a activar un millor funcionament del cos i de la ment; i en certes pràctiques hi troben salut i serenor físiques i mentals i es podria dir, sense haver-les viscudes abans des de la base de les fes tradicionals i de lurs espiritualitats. Diu l’autor: “Augmenten el nombre de persones que se senten atretes a practicar formes d’espiritualitat provinents de l’Extrem Orient, unes formes que inclouen harmònicament l’exercitació del cos i de la ment, el control del flux mental i emocional, l’exercici de la respiració i de la meditació transcendental”. “Hi troben un fort assossegament , una manera de combatre les contrarietats i els patiments de l’existència, pràctiques que comprenen clarament i poden aplicar-les en la seva vida pràctica”. L’estrès sotja tantes vides…

El problema en què ens trobem podria raure en menystenir o considerar “snob” pràctiques que tenen plena vigència des de segles, àdhuc mil·lennis i que aporten una pacificació interior i una serenor que no han trobat –per dissort i imperície de la transmissió de la fe- en les religions tradicionals, que venen substituïdes podem ben dir que o per ignorància o a voltes per prejudicis. Es dóna un aiguabarreig avui entre psicologia, sapiencials i religiositat que obvien l’obertura a les “fes”. Cal d’entrada fer aquesta distinció entre religiositat i fe, perquè són actituds distintes. Al llarg de l’obra d’en Torralba quedarà ben clar. Benvingudes siguin totes les ajudes d’interiorització, sempre que ens donin complementacions pràctiques a la fe, essent aquesta com l’arrel última de la pròpia existència. Cal obrir-nos a conèixer bé les cosmovisions que hi ha al darrere de cada moviment espiritual. Cal sumar -mai restar- a menys que no siguin sumands heterogenis. Moltes d’aquestes pràctiques són compatibles amb una fe cristiana. Amb tot cal ser “cautelós” –diu Torralba- en no fer un poti poti, un sincretisme, una espiritualitat “self service”, pretenent que totes les diverses peces de jocs diferents es vulguin fer encaixar en un tauler únic.

Respecte al budisme, que Torralba coneix molt bé, creu que s’ha de conèixer a fons, perquè hi ha expressions bàsiques que les podem prendre per sinònimes i que en justesa no són ni molt menys iguals. Posem per cas la reencarnació i la resurrecció. En termes com aquests que són definitoris difereixen totalment, l’una no val per l’altra.

De llibres que inviten a la renovada i emergent espiritualitat n’hi ha, potser excessius, però va bé documentar-se i destriar el gra de la palla i així tenir una visió que ens permeti veure les confluències, complementacions i val la pena que “els cristians de tota la vida” puguem enriquir-nos amb aquest “rebrot d’espiritualitat”, amb aquest “despertar de la “Inteligencia Espiritual”, llibre del mateix Torralba. Amb la garantia del mateix autor, “confessor públic de la seva pròpia fe. Quan parla ho fa sempre des del vessant d’una fe viscuda i raonada, fins on pot. És bo seguir el llibre mateix, perquè ens hi sentirem retratats en més d’una i de moltes consideracions seves. És testimonial el seu llibre. I és tan oportú en aquest moment de pluralitat…

És recomanable accedir a l’obra “Jesucrist 2.0” , que ell anirà resumint, esquematitzant-ho, al Full Dominical. Deixeu-me expressar la meva convicció: Convé il·lustrar la Nostra Fe i evidentment experimentar-la, però la seva maduresa passa per a conseguir un nivell almenys a l’altura de la pròpia preparació professional. En diversos grups hem estudiat “La inteligencia Espiritual” i, enguany en Jorge Bucay: “Fer el cim i continuar pujant. Claus per a un camí espiritual”. I la pel·lícula: “El cambio” protaginitzada per W. Deyr. “Chapeau”, aquest film” Atreviu-vos a fer.ho. (Seguirem comentant)

dimecres, 30 de novembre del 2011

DIVAGACIONS D’ADVENT

Primer diumenge:

Visquem la singularitat del nostre any litúrgic. (¡Bon any nou litúrgic!) Recerquem dins nostre l’autoestima agraïda de ser cristians. Els primers cristians seguien, com els primers, la vida de conciutadans, però es distinguen per anar més enllà que tots ells. Al document de Diognet es diu: ”Observen les lleis promulgades, però amb la seva vida van més enllà de les lleis”. El seu lema és “més i millor”.

Siguem llevat d’esperança, del goig i de la capacitat de lluita en un món procliu accentuadament al pessimisme i a la queixa. (Ens esperen dies d’evangeli…)

Visquem els cicles nadalenc i pascual des de l’acompliment a dins del que celebrarem, ja des de bon començament. Viure tot l’Advent des del Nadal ja acomplert fa 2011 anys. És més bonic i joiós disfrutar-ho, ja des d’ara, que esperar-ho només.

Diuen els savis i entesos en litúrgia que cada diumenge és Pasqua. Cert. També cada diumenge és Nadal. De fet cada dia és Nadal i Pasqua a la vegada. Cert, certíssim.

La millor preparació és ja la celebració a l’avançada o a la bestreta, com vulgueu.

Llegir per a un cristià és sempre rellegir. No correm delerosos, que ja sabem de què va la cosa i el més important no és saber el què, sinó gaudir de saber com, per què i, més encara, el per a què de tot plegat. Litúrgia en mà. Sempre llegim, quan en sabem, “en espiral” i a cada volta –mai més ben dit: endavant i amunt- des d’una perspectiva inèdita. “Aprendre a llegir és aprendre a llegir lentament i és la feina d’una vida, perquè aprendre a llegir és aprendre a llegir-nos. (Luri)

Quatre diumenges d’Advent: Toca a dues benaurances per setmana: Comencem: Primera: “Encomanem el goig i la benaurança dels pobres en l’esperit. El Regne de Déu, ja des d’ara, és ben nostre”. Segona: “Acompanyem el dol de tothom, donem consol i el Senyor serà el primer a consolar-nos a nosaltres mateixos. El consol dóna força. És prova d’amor i d’amistat tots junts.

Recomanacions (opcionals)

Llegir en el llibre “Paraula i Vida 2012” (Claret) l’evangeli de cada dia, pausadament, subratllant el trosset on Jesús ens mogui més, memoritzar-lo i rumiar-lo soviet: cada dia fem “el ple evangèlic”: benzina per a tota la jornada. “Que la Paraula de Déu tingui llarga, llarga, llarga estada entre vosaltres”.

Cada primer diumenge “banquet” eucarístic: per tele Missa des de Monserrat.

A Ràdio Estel cada dia emeten també des de Montserrat “Laudes i Vespres”. És la pregària que podem fer “en nom de tots i totes”. Som Església en pregària.

“Tot allò que feu, a qui sigui i on sigui, tingueu la seguretat i el goig d’haver-ho fet al mateix Jesús. Punt i final és a dir: punt joiós d’arribada. ¡Diana!

Encomanem-nos a Déu i a la Mare de Déu, “noia del poble Maria”, i a joiosa esperança. “A Déu m’encomano i a santa Maria, la gràcia de Déu per sempre en mi sia” (¿Recordeu?)

Visquem amb moderació, tinguem cura dels nostres “àngels de la guarda” (llegeixi’s: pobres). Donem una mà de pare, de mare, de germà gran a qui puguem. Mos que no menges, mos que dones…(¡Ai, consum, ens tens ben consumits!) Austeritat rima amb solidaritat.

I que Déu ens vagi rumorejant endins, endins: Be-nau-rat. Bee-nau-rat.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

SINTONIES

Vull fer-vos avinent -el que són les coses- que el Full Dominical ha obert a les planes centrals, un nou apartat que porta aquest títol genèric de “El cristianisme ara i aquí” que correspon al llibre de Fr. Torralba: “Jesucrist 2.0”.

Ja en començar el nostre nou curs pastoral des d’aquestes pàgines us vaig invitar a llegir-lo, a difondre’l i a fer-ne eventuals comentaris.

Em sembla que la iniciativa del Full Dominical s’adiu clarament amb el nostre propòsit genèric, al que us invitava unes setmanes abans. Us vaig dir que us facilitaríem poder-ne tenir un exemplar; i ara la meva proposta és anar comentant setmanalment, capítol per capítol, en sintonia, esperem, amb els comentaris que l’autor anirà fent. Recordeu que us deia que d’aquest llibre en podíem fer –posava l’exemple de temps passats- com l’enciclopèdia nova cada curs, que anàvem estudiant.

No sé pas com recomanar-vos-el –estic segur que us plaurà- perquè en Torralba hi fa un intent seriós de departir amb “els meus amics agnòstics” amb una valenta obertura de la seva intimitat en el ser i fer com a cristià, en un moment de perplexitats d’un cantó i, curiosament, de desvetllament i emergència arreu –moltes vegades soterrada- del fet de cercar nous valors consistents que puguin donar més amplis horitzons, i sentit més ple al viure de cada dia. Dit pel seu nom: obrir-se a una nova espiritualitat, avui. Ja ho diu ben significativament l’autor: “ara i aquí”.

En definitiva, no pretenem, ni més ni menys, que posar-nos en marxa i en sintonia amb els nous OBJECTIUS que se’ns han proposat “inauguralment, fa poc a la Sagrada Família” a tota la comunitat diocesana a partir d’aquest nou curs pastoral.

Ens en farem ressò en el blog de la Parròquia. De pas us agrairíem que el poséssiu entre les vostres entrades preferents. És el valor de la comunicació entre nosaltres, si volem esdevenir una creixent comunitat parroquial. Us en poso les sigles:

“El que fa segur i feliç el camí és fer-lo acompanyats i estimant-nos”. Bon camí.


Josep M Balcells

dissabte, 15 d’octubre del 2011

SEGUINT LES PETGES D’EN TORRALBA (1)

Comencem a caminar al pas d’en Fr. Torralba, comentant el seu llibre Jesucrist 2.0 que per millor entendre’l serà millor a través del subtítol “El cristianisme ara i aquí” que sembla que s’ha convertit en una entrada, en les pàgines centrals del Full Dominical, que esperem llarga i sucosa. Iniciem el camí conjunt a partir de la Introducció.

D’entrada: Gràcies a l’autor per la valentia en decidir-se a publicar aquest llibre que està cridat a ser-ne el blanc i negre de moltes converses. Discretament testimonial. Per res apologètic. Molt bona la seva postura; la celebro jo també. Diu ell que s’hi sent “cridat”, empès. No vol anar més enllà –i no és poc- d’un “expressar (explícitament) el que crec, allò que dóna vertebració al meu ésser, les fonts que em nodreixen la vida espiritual”. A més, a tall de filòsof, vol donar-se i donar als altres raons sobre el que creu. Raons que, ara com ara, li són vàlides, deixant obert aquest esforç de discernir, que no s’acaba mai. El misteri dóna per a tot... Si un dia en trobés de nous, de raonaments, que el fessin dubtar les hauria de seguir escatint, diu ell ben encertadament. La fe no exclou el dubte, ans al contrari ens força a entrar-hi amb delicadesa i ensems amb convicció. A propòsit...

...Permeteu que m’introdueixi jo, pobre de mi, però tinc el que en dic la teoria o la tesi del “sac”. Tots portem a l’esquena un sac imaginari, on posem les nostres ignoràncies, dubtes i suposicions. ¡No llencem allò que no entenem! Siguem discrets i prudents. No hem de tenir l’arrogància de llençar per terra allò que no entenem, allò que no veiem clar. En lloc de tirar-ho despreciativament, ho posem provisionalment en el sac. Tot allò de dins, amb el refrec del caminar, va fent-se la barreja, que poleix, allò del calleidoscopi; i es van aclarint-se les coses camí enllà de la vida. I un dia, de sobte, obrint el sac et trobes que allò que podia haver estat menystingut en un primer moment, tens la sorpresa de descobrir que ara ho entens amb nova lucidesa. No tiro res del que no entenc. Ho poso al xup xup del sac carretejat i sempre surt la gran sorpresa, no saps quan, ni quina, ni com... Allò del granet d’or del captaire i el Rei d’en Tagore. Que no vinguessin després sorpreses desagradables, per la nostra precipitació, en una desvalorització no ben pensada. Ho tinc com una mesura de saviesa i de prudència elemental, en coses humanes i més les divines. Som tan pobrets i ignorantets, que més val prevenir que lamentar a deshora.

Torno al Torralba: Creure no és fàcil i expressar-ho públicament, encara més, per pudor. Fer-ho és un exercici arriscat. Et “mostres” i de seguit surt la sorpresa, la vulnerabilitat, la crítica. És, tot amb tot, un exercici fort d’honestedat i d’autenticitat. Li hem d’agrair el repte emprés, com agraïm la visita de l’Invitat al Monestir de la Teresa Forcades. ¡Bona de debó, l’emissió! No us ho perdeu, seria una gran pèrdua...

Expressar les pròpies vivències de fe és un exercici que suposa endreçar el nostre món interior. Això pot ser doblement bo. Per a un mateix i per als altres. Deia Joan Pau II: “Feu-vos catequistes, això us farà més dones-homes de fe”. Serveix per ordenar aquest món de fons, on no hi solem pouar massa amb aquest autoanàlisi que ens seria, d’altra banda, tan i tan profitós. Ell amb encert en diu fer-ne una “auditoria espiritual”. Ja la tradició ben decantada havia consolidat -¿abans, potser no ara?- la metodologia de la Revisió de Vida (també restringidament la re-visió d’algun fet concret de vida, sota el tríptic metodològic: veure, jutjat i actuar).

Fa “aproximacions”, més que no tant defineix existencialment “l’opció personal per Crist”, a partir del que ell anomena centre de gravetat: “el diàleg íntim, personal i intransferible amb el Crist, el Mestre interior”, en expressió de sant Agustí, i en el conseqüent “seguiment de Crist, que és específic de temps, èpoques, etapes, i sobretot persones...

“Seguirem comentant”.

dilluns, 19 de setembre del 2011

TESTIMONIS -10-

(clica al damunt de la plana per engrandir el text)-2 i 3 -



- 4 i 5 -- 6 i 7 -


- i 8 -

divendres, 10 de juny del 2011

EL MAL, PROBLEMA I MISTERI (Miquel Estradé)

El mal és problema i és misteri; com a problema, ens cal buscar-li camins de solució; com a misteri, cal que ens esforcem per trobar-li un sentit. Com a problema i com a misteri, demana un cor silenciós, pacient, esforçat i ple d’esperança.

Abans de viure’l com a problema i com a misteri, el mal se sent com una realitat. Ha existit sempre en el món, i no és aventurat de predir que mai no ens deixarà del tot, i que, a més, en serem conscients, perquè la consciència del mal amara la vida. És senzillament realitat, el pessimisme i l’optimisme comencen amb les actituds que els homes prenem davant la realitat. És una interrogació inevitable.

La posició més realista davant el mal és lluitar-hi i no deixar-s’hi vèncer. Val la pena de treballar el sentiment de solidaritat també en el bé, concretament perquè la lluita contra el mal sigui una lluita de tothom i igualment sigui de tothom el compromís de no deixar-s’hi vèncer.

El dolor, el sofriment, les desgràcies, són realment mal en tant que constitueixen una amenaça per a la identitat profunda d’aquell qui sofreix tot això; la lluita contra el mal ha de tendir a fer desaparèixer aquesta amenaça i, en tant que sigui possible, a procurar que el mal es transformi en aliment d’aquesta mateixa identitat, sense deixar tanmateix de treballar per anar reduint-lo fins a eliminar-lo radicalment, tant com ens sigui possible. Només el cansament dels qui lluiten pel bé fa possible que el mal prevalgui i s’instal·li.

L’experiència del mal ens fa sentir irremeiablement pobres. Hom se sent inerme, impotent, atuït davant la malaltia inguarible d’un ésser que estima, davant una felicitat que s’esmuny, davant tants de desigs inassolibles com treballen el cor.

L’epopeia del món i dels homes és la lluita entre el mal i l’esperança. El mal, que no descansa mai i que sempre reapareix nou i flamant, i la petita esperança, fràgil i feble, que acaba el dia rendida, però que es lleva fresca i nova per tornar a començar (Péguy).

“L’home, en apartar-se de Déu, realitza molt aviat la incorporació al món còsmic extern; com a conseqüència vingué la descomposició de l’estructura humana. Les paraules que usa per parlar del mal són significatives: perversió, rebel·lió violència, usurpació. El món està descentralitzat; l’ésser està dividit”. En el problema del mal ningú no pot prendre el rol d’espectador. Més i tot que la mort, el mal ens fa sentir la nostra limitació. El mal del mal és que fa malbé. Qualsevol fet és un mal quan espatlla l’individu, quan fa que una persona o una cosa deixen de ser allò que voldríem ser, o que hauríem de ser. El mal és mal, en tant que destorba, ataca o amenaça la nostra identitat. El mal és l’antirrealització de l’home, l’obstacle que s’oposa a la seva plenitud. Contaminar i desintegrar és fer malbé. El mal sempre se situa en la zona dels obstacles per a l’assoliment d’allò que creiem essencial a la nostra identitat , en tot allò, plaent o desagradable, que contraria la nostra realitat profunda.

Potser ens hem deixat enlluernar pels camins fàcils, per la comoditat del corrent avall. “En el món hom cerca en general d’anar del més difícil cap al més fàcil. I és per això que la seguretat està matant la fe, el confort matant el risc, un cert humanitarisme està matant la caritat, la religió del progrés mata l’esperança, l’erotisme mata l’amor, la felicitat la joia”.

Sempre ens fem preguntes. Ens defineixen la capacitat i la voluntat de preguntar. L’home és servidor de la veritat a partir de la ignorància i passant pel dubte, dues coses que el duen inevitablement a preguntar, tot remarcant-li la gran dignitat de la pregunta.

Allò que realment és mal per a algú sempre depèn d’allò en què aquest algú situa la seva identitat; tothom tindrà per mal qualsevol cosa que faci malbé allò que pensa que és, o que li representi una amenaça a allò a què aspira: que aquesta cosa sigui dolorosa o agradable, plaent o desplaent, serà una circumstància afegida, però determinant. Dolor, sofriment, fracàs no són conceptes idèntics i intercanviables amb el de mal; aquest mot de mal caldria, doncs, reservar-lo per a allò que ataca, amenaça o impedeix la realització de la identitat de cadascú. Tot el llenguatge del NT porta a no confondre mai el sofriment i el dolor amb el mal. L’home nou té una nova identitat, contra la qual només hi ha un mal: la seva possible separació de Déu. El nom d’aquest mal és pecat, mot que tradueix el terme grec amartia, la significació del qual se situa en la línea de la no realització, del fracàs en el terreny profund de la identitat. En el terreny de les vivències el mal serà sempre superat pel bé sobre el qual parasita. A condició que el bé no es cansi.

De fet, allò que més ens turmenta i sovint ens revela és no saber el perquè de tant de mal. Si podíem destriar les causes del mal i comprendre’n la finalitat; si podíem saber d’on ve i per a què serveix, em sembla que restaríem força aquietats, almenys mentre el mal no ens toqués de la vora. La gran pregunta és “aquesta taca fosca en l’obra creada per un Déu que és bo: tot un repte. Els homes hem oscil·lat al llarg de la història entre els pols que els grecs marcaren: l’evasió, la il·lusió, el fatalisme, l’heroisme, quatre actituds que en realitat defugen el mal com a problema perquè tenen en comú una velada consciència de no poder-hi fer res. No s’adonen que el mal no és només un fet que cal acceptar com a realitat, sinó que és una situació contra la qual és necessari lluitar i que caldria entendre, o cercar-li un sentit, perquè el mal, si és problema, és també misteri.

Valdria més confessar obertament que no hi ha “explicació” al misteri del mal, que una explicació racional fóra més escandalosa que el misteri mateix, perquè l’explicació es troba més enllà de tot allò que puguem copsar: en l’acompliment de tota vida que podem només esperar i servir. L’actitud vàlida davant del mal no és tant de comprendre’l com de combatre’l.

El mal és un misteri i, com tot misteri, és signe. Els misteris també assenyalen camins, que no seran camins de solució lògica, o de comprensió intel·lectual, però seran uns camins que faran possible de veure la vida amb una llum nova. Caldrà evidentment posseir la clau de lectura pròpia dels misteris, una atenció humil i de molt discerniment. L’home s’irrita davant els misteris en la mesura en què ha deixat de ser un misteri per a si mateix. El misteri ens invita a reconèixer no que hi ha coses que no poden ser enteses, sinó més aviat a adonar-nos que són massa riques per a ser simplement per a ser enteses. Davant tot misteri autèntic, i, doncs, davant del misteri del sofriment, cal omplir-se de reverència, gairebé d’esperit d’adoració, d’humilitat i de silenci. (Torralba)

Podem dir que el fet del mal en el món és un misteri en l’ordre de la comprensió que arrossega uns problemes i uns compromisos en el camp de l’actuació, o bé que és un problema d’ordre pràctic que ens aboca a un misteri en el camp de la comprensió. Les dues fòrmules tenen l’interès de no separar problema i misteri, cosa en què cal insistir, perquè la tirada a dissociar-los és natural, una tirada que torna còmodes unes situacions que altrament es presenten difícils. Si la temptació és dissociar, l’esforç haurà d’anar dirigit a integrar, l’únic camí que, partint d’una realitat múltiple i vària ens durà a una comprensió més profunda de la vida. Això ens obligarà a un equilibri difícil que no sempre sabrem mantenir. “No podem ser un infant davant Déu, si no som suficientment adults davant dels homes” (Marc Oraison) L’acceptació del mal com a misteri i la lluita contra el mal com a problema demanen un esforç de maduració, de personalització, d’enteresa a nivell d’home, que és la nostra primera vocació i una condició per a poder ser el que hem de ser a nivell de cristians. El mal, doncs, problema i misteri inseparablement units, inevitablement inseparables, tot i que puguem separar-los lògicament amb vista a una millor anàlisi, ens ha de dur a una vida d’aprofundiment en la fe i d’esforç en el combat, dues actituds que marquen la identitat de l’home cristià.

És recomanable de precisar que parlo del sofriment i del dolor acollits, no buscats, assumits, no desitjats. Mai no he entès que sigui desitjable i aconsellable de cercar el sofriment, la incomoditat, les carències només per l’aspecte de dolor que tenen. Sé que hi ha racons del nostre cor que només el sofriment madura, però a mi m’agradaria més que poguéssim madurar igualment sense haver de patir...

La resposta al mal com a misteri és sempre Jesucrist. Per al creient, el poder del mal ha estat destronat per la victòria de Jesucrist que és també la nostra victòria. “Déu no ha vingut a suprimir el sofriment. Ni l’ha vingut a explicar. Ha vingut a omplir-lo amb la seva presència”. (P. Claudel).

La nostra actitud enfront del mal és un vaivé entre problema i misteri, un intent d’integració no sempre fàcil de problema i de misteri. Misteri evoca una actitud de fe; problema comporta una activitat esforçada. La lluita no ens ha de fer perdre la fe, però la fe no ens pot fer plegar els braços i deixar de lluitar, fins que el mal sigui vençut.

Hem dit i redit que allò que cuida convertir el sofriment i el dolor en mal és només l’amenaça que en pot resultar per a la identitat de la persona. Tot dolor té el perill de rosegar les arrels de la dignitat de l’home i amagar-li l’excel·lència d’allò que és com a home.

Hem dit que combatre el mal és una condició per a vèncer-lo, que davant el mal no podem prendre una actitud de resignació, que cal lluitar-hi sense respir. Sabem que el problema del mal no es resol amb un discurs, sinó amb un combat. Un dels efectes que el mal té sobre l’home és precisament que el duu pel camí de la desesperació, amb tot el ròssec de dimissions que la pèrdua de l’esperança comporta. Enmig d’un sofriment fiblant pot quedar bloquejada la nostra capacitat d’esperança, i no ens podem imaginar que la cosa canviï. “L’esperança és el pressentiment que la imaginació és més real i la realitat menys reals que no semblen. És el sentiment que la darrera paraula no pertany a la brutalitat dels fets que oprimeixen i reprimeixen. És suposar que la realitat és molt més complexa del que ho vol fer creure el realisme, que les fronteres del possible no estan determinades pels límits del present, i que, de manera sorprenent, la vida és creadora i obre el camí de llibertat i de resurrecció”. Sense deixar de parlar del misteri del mal, hauríem de parlar del misteri del bé. La joia, al cap i a la fi, és tan misteriosa com el sofriment; l’amor és més admirable que l’odi, davant del fet de la mort, hauríem de saber meravellar-nos de la vida.

Déu sap per quins camins comença l’home a ser dolent, però la cosa certa és que ningú no comença de grat a fer el mal, ans sempre ho fa responent a una agressió sentida com a injusta. “L’experiència m’ha ensenyat, massa tard, que no podem judicar els homes per la seva part defectuosa, sinó pel racó de bondat que han mantingut intacte des de la seva infantesa, per molt endins que hàgim anat a cercar-lo”. Cada dia constatem que els homes no es forgen només a còpia d’encerts, sinó també a base de fallades. La nostra possibilitat d’error demana una experiència de desencert. És cert que del sofriment pot venir una desintegració de la persona, però també ho és que en pot sortir una nova densitat i un gran enriquiment, perquè el sofriment, en arrancar un ésser d’allò que té, l’orienta cap a allò que és. Cal advertir del perill de caure en l’apologia del dolor , en allò que podríem nomenar golosia de sofriment, que sol néixer d’algun desballestament psíquic i deriva en expressions morboses.

Ho hem dit i repetit: l’única arma de què el mal realment disposa en la seva oposició al bé és aconseguir que el bé es cansi.

Malauradament el bé no és notícia. El bé no és escandalós , ni mou xivarri. Hi podem passar pel costat sense adonar-nos-en. Existeixen persones afortunades que per temperament i per educació el saben descobrir i en gaudeixen. Poques. La majoria, potser, la immensa majoria dels homes, estem enlluernats pel mal. La casta dels malcontents, d’aquells que sempre veuen el cantó negre de les coses, és una casta tenaç i tossuda, que no accepta de desaparèixer. El bé és tanmateix una realitat, l’única, i té la paciència de totes les realitats. El qui estima és pacient, tot ho aguanta, tot ho suporta. Una de les causes del cansar-se pot ser precisament la poca fe en el bé. La fe en el bé s’ha d’estendre arreu on calgui comptar amb el bé: la possibilitat del bé de l’altre, la tossuderia del bé en el que lluita. Una altra causa de l’abandó, potser més important encara, és la manca de solidaritat, perquè es troben soles a lluitar-hi.

No podem entendre Déu i el mal; no podem quedar-nos amb Déu i el mal en un equilibri estable i harmònic. Déu i el mal són dos pols entre els quals la tensió és contínua i el balanceig, inevitable.

Aquesta és la tragèdia: si Déu no existeix, el sofriment es perd! El sofriment és inútil, no serveix per a res. I com que allò que existeix no és el sofriment, sinó l’home que sofreix, allò que es perd, allò que resulta inútil, allò que no serveix per a res, és l’home! Jesucrist és el qui ens ha fet conscients que l’home que sofreix no és un inútil, no és algú que no serveix per a res. Misteriosament d’una banda i amb tot l’esforç de la seva lluita contra el mal, per l’altra, Jesucrist ha estat la resposta al misteri etern del mal, del dolor, del sofriment. Per això el misteri demana reverència i confiança. L’home s’irrita davant els misteris precisament perquè ha deixat de ser misteri per a si mateix, o senzillament perquè no accepta i acull amb senzillesa i simplicitat el misteri que ell és. L’amor és la força que s’oposa per dintre als obstacles que troba la nostra identitat d’home; que l’amor mata la por i que tota convicció que mati la por serà una arma contra el mal. En darrera anàlisi, allò que hom no fa per amor i per a l’Amor acaba invariablement fent-se contra l’Amor. (G. Marcel) Joia i dolor són inseparables. Fer-se insensible al dolor, és fer-se insensible a la joia. “Només és capaç veritablement de sofrir aquell qui pot fruir profundament” (Gz. Faus) Només podem enfrontar-nos amb el mal amb una vida profunda. La superficialitat anestesia l’ànima i, si la fa incapaç de sofrir, també la torna incapaç de la veritable joia.

Voler viure el mal com a problema i com a misteri equival d’alguna manera a la integració que ens cal entre risc i seguretat. És escandalós de glorificar-los i és de covard eludir-los. I és tanmateix necessari de viure’ls a ple i sempre.

dilluns, 21 de març del 2011

dissabte, 29 de gener del 2011

MANS UNIDES

Un Fòrum en pro dels infants
Aquest any el lema de MANS UNIDES ens porta a donar una mirada entre tendra i sofrent. L’arrodonim així: EL DEMÀ (del nadó) ÉS l’AVUI d’ell i del nostre comprimís. La cosa no té més espera. Aquesta vegada ens fan anar a “les fonts de tota humanitat”. Cal aconseguir que tota vida pugui reeixir en la seva “pujada”. Expressió catalana, aquesta, que fem servir per indicar la creixença dreturera de tot plançò humà.

Calassanç, que respirava el deler de l’educació per a tothom, creia en la validesa i garantia que suposava l’educació des de la primeríssima infància. Ho expressava bellament així: “Per com ve la sortida del sol es pot pressagiar tot el dia que farà”.

Tot arbre és fill d’una mare-terra on arrela. Tot li ha de venir de cara: sol, aigua, saó, ambient, clima propici, entorn…

Tot infant ha de ser estimat, protegit, estimulat. El fill “fa” la mare; la mare “puja” el fill. Deia Fromm que les mares han de donar “llet i mel” per veure créixer sans o forts els seus fills.

És un crim contra la humanitat que tota vida nascuda quedi frustrada en el seu procés de creixença per manca de les atencions necessàries i possibles. Les xifres de mortalitat infantil són una vergonya per a tothom. Un dels vuit Objectius de l’ONU per al Desenvolupament del Mil•lenni proposa reduir-la en dos terceres parts. Tant de bo!

Perdoneu el despropòsit, però ¿heu pensat que un dels no-aconseguits podíem haver estat nosaltres? Un infant mort prematurament mai no és un número. Té sempre qui el perd i qui el plora… El perdem tots i tots l’hauríem de plorar.

Fem que tota “infància” sigui com un “jardí”, on poder còrrer, jugar, saltar i ballar. No perdem aquesta ocasió d’experimentar la tendresa, ¡oh benaurada infantesa! Això ens fa ser més humans. ¿I què més volem? “Res del que és humà ens és aliè” (Terenci)

Josep Maria, rector

divendres, 28 de gener del 2011

DECÀLEG PARRÒQUIA 2010 – 2011

- respectar persones, coses i pensaments diferents


- ser solidari, implicar-se.


- aprendre a dialogar.


- saber escoltar.


- saber conviure.


- saber ser crític.


- viure la natura.


- austeritat.


- Personalitzar el tracte amb tothom.


- Arrelaments on sóc i on visc.

dijous, 13 de gener del 2011

Retrobar-nos amb el goig de la pròpia fe.

Estem a les portes del nou curs pastoral i enguany voldríem llançar-nos a fer, si us és avinent, el que se’n diu CAMÍ DELS CATECÚMENS, que ens hauria de posar idealment en la fila dels “rebatejats” en el baptisme de l’Esperit.

No es tracta pas de refer des de zero, sinó d’anar endavant vivint l’experiència del camí iniciàtic de la fe, a la manera com es feia en els començaments del cristianisme, quan les persones –adultes, naturalment- es posaven “en procés” per tal de poder-se batejar després d’un itinerari amb descobertes vives dels misteris de la fe. Nosaltres aniríem fent-nos més conscients i amb més profunditat de la riquesa que hi ha en la vida de fe i, així, vivint-la més intensament, millor la podríem agrair i gaudir. De fet, després del do de la vida, sens dubte el més gran de tots és el do de la fe. ¡Quin tomb no donaria la vida si arribéssim a bastir el nostre viure sobre els fonaments i la pujada de l’obra de la pròpia existència en l’experiència de la fe pràctica en el dia a dia!

La fe no la podem viure, si no és com a partíceps d’un Poble que comparteix “una sola fe, un sol baptisme, un sol Senyor, Déu i Pare”. D’aquí que volem iniciar unes reunions sistemàtiques en les quals posaríem en comú les nostres preguntes, els nostres dubtes, i també –joiosament- les nostres conviccions, tot fent camí de compartir les pròpies experiències de fe viscuda, que tant ens agermana i ens fa sentir comunitat, al temps que ens és tan i tan personal. Tothom hi tindrà quelcom a dir, tothom hi tindrem tant a escoltar, i així gaudirem de la riquesa posada en comú. Podrem comprovar la veritat de l’expressió de Karl Rahner: “El cristià del segle XXI o serà místic (experimentador de Déu) o no serà”.

Qui hi estigui interessat que ho faci saber nominalment, i amb el grup que en pugui sortir establirem ritmes, modalitats, i ens posarem en marxa. ¡No sabeu com ho he somiat! Animeu-vos, que jo ja n’estic. Espero il·lusionat la vostra resposta. ¡Compromís i creativitat en les “coses” de Déu!

10-1-2011

dilluns, 10 de gener del 2011

DECÀLEG PARROQUIAL


1.- Respectar persones, coses i pensars diferents:

Deia Amín Maalouf en rebre el Premi “Príncep d’Astúries: “No n’hi ha prou amb la tolerància. El que necessitem dir és: “Jo et respecto”

Vivim en un món frágil, trencadís, massa donat a la contrastació. La pau va molt més enllà de no posar-nos en contra, a la defensiva; cal conviure sense topades.

No n’hi ha prou! Hauria de regir el nostre conviure aquest puntet de més que jo puc oferir als altres, sense que me’l demanin; el dono jo per posar oli en les nostres relacions.

Respectar ve de respecte. Respecte, ¿ve de mirar dues vegades, de tornar a mirar, de mirar bé, de veure l’altre sense prejudicis, sense classificacions prèvies? Cal matisar: a la vida no hi ha només blanc i negre, dreta i esquerra. La llum blanca és feta de molts colors.

Tots som diferents; és bo i enriquidor de ser-ho. No vagis sempre amb iguals, prova de conviure amb persones que siguin diferents. La manera de surtir de la “massa”, d’escapolir-se de les modes que ens atenallen és preguntar-se: ¿per què faig això, per què em vesteixo així, per què porto andròmines? Siguis tu mateix, autènticament. Tinguis parers propis, pensats per tu mateix. És difícil, no imposible.

No tots tenim els mateixos sentiments. Cal escoltar-nos, no respondre a cop calent amb reacció immediata. Abans de respondre de sobte, sobretot si t’ha molestat qualsevol paraula, gest, s’ha de saber comptar fins a deu, a vegades més que els dígits.

No guardis rencors envers ningú. Posa’t –si pots- en la pell de l’altre. Pregunta’t –si pots- per què t’ha enutjat el què ha passat. Relativitza, posa una mica de distància de temps o d’espai. Ho podràs veure d’una altra manera, potser.

Comencem per respectar coses, coses no teves, coses de tots o de ningú (les coses públiques les conceptuem com de ningú). Cal tenir sensibilitat per valorar les coses que no et pertanyen. Respectar el bé comú et portarà a respectar els altres.

Gandhi: la no–violencia demana saber-nos violentar nosaltres mateixos, saber-nos mossegar la llengua, reprimir les nostres possibles o incontenibles violències.

Per cada amabilitat que gastis, en treuràs possibles amistats i bones companyonies. Prova-ho. Creu-hi. Esforcça-t’hi.

Viure en la desconfiança és asfixiant, cria mala sang.

La pau és el resultat no del cessament de qualsevol guerra, sinó l’esforç d’entesa, de tornar-hi les vegades que siguin necessàries. No busquis les teves raons, pondera les de l’altre.

Jo, jo i sempre jo. No hi ha camp per a jugar. L’altre ha de passar de ser contrincant a ser partner. Si vull jugar el joc de viure i més el de conviure, cal tenir present l’altre. Encara que no ho sembli tot és un joc d’equip. El rondó del Barça, per entendre’ns.

Ai dels sols o aïllats, deien ja els romans, fa més de dos mil anys de saviesa. Només es pot viure en xarxa.