dissabte, 31 de desembre del 2011

SEGUINT LES PETGES D’EN TORRALBA (5)

L’Expressió anacronisme no solament té aquesta connotació de ser cosa desfassada, relíquia d’uns temps no sols pretèrits sinó passats, marcits, depassats. També si la valorem des d’un punt de vista estrictament etimològic podríem dir ben bé cosa “de fora, de més amunt de tot temps”. Si no és privatiu d’un temps històric determinat, podríem dir que és perfectament vàlid per a tots els temps. Penso que s’adiria millor a l’essència del cristianisme, que essent vàlida per a tots els temps, mai s’esgotaria en cap temps recorregut. Seria la paradoxa de que, essent profundament temporal, superaria sempre les expressions limitades de cada temps. Ni qualsevol temps passat és el millor, ni el futur, per ser-ho, no té cap garantia de ser millor. Jesús és l’Amo i Senyor de tots els temps. Ell n’és l’Alfa i l’Omega. Encarnat, sí, Ressuscitat també. No compten els temps, sempre queda obert a vivències personals o de grups concrets que no van marcades pel kronos, sinó pel kairós. La gràcia s’envola i endinsa allà on no compten temps de rellotge, sinó d’aquell present que quan és autèntic es pot donar en qualsevol dels “ara i aquí”. La veritat, deia von Balthasar és polifònica, ho és també aquesta vivència cristiana, més enllà d’on es dóna. Hi ha un punt d’intemporalitat que plana més que una història de temps i llocs heterogenis. Defenso que el cristianisme és, d’una part tan humà que té sempre arrels “d’un temps i d’un país”, però que és al mateix temps tan atemporal que supera les contingències, perquè es fa transcendent. És “l’ara i aquí”, però i més. Una manera de transtemporalitat de que gaudeixen les coses divines en Crist. El cristianisme quan és autèntic és sempre novetat i sorpresa. Dic sempre: aquí o allí, ahir, avui, demà i demà passat.

Res més lluny de la repetició que es gasta en ella mateixa. El context és a tenir en compte, sí; però el jo és sempre el jo, tot i essent la circumstància variable, mudable. Condiciona però no fins al punt de ser condició de possibilitat o d’impossibilitat. L’autenticitat en tots el cassos és el barem vàlid, més que no pas la historicitat d’un abans o d’un per venir

La novetat en el sentit de moda, com allò que ara “toca”, no vol dir de cap manera allò bo i millor. Tantes vegades és ben bé a l’inrevés. Tatuatge avui, correm-hi tots. Ara la cua es fa per treure-se’ls. I així en tantes coses i àdhuc suposadament pensaments. Moda, bluf...

¿Qui ho ha dit que el cristianisme és cosa d’abans? No seria millor dir que és de sempre i que no s’esgota en les vivències hagudes i que no és de “mai”, d’una manera complerta. Tot el més són aproximacions. Ja ho diu en Torralba: No en serem mai, de cristians, del tot; només serem sempre aprenents, que no és pas poc...

El cristianisme veritable és una crida permanent al més i millor; en una paraula, a la qualitat en el viure. Cada vegada menys ideologitzat, més lliure, certament en “la llibertat dels fills de Déu”. Per exemple quan Rahner diu l’expressió: “Els cristians del segle XXI o seran místics (experimentadors de Déu) o no seran” vol dir que avui el que preval pels homes contemporanis és l’experiència, no el saber de cor el catecisme ni els rituals. Se’ns demana autenticitat i no val la fluixa identificació amb un grup. O s’intenta ser de veritat, per bé que sempre en el més o menys de l’intent o bé ja no es valora. Per això estem en temps de testimonis, no de mestres (Pau VI).

Ja han passat els temps d’identificació per ser “practicants”. Avui és la vida la que practica o no. Ara el metro-patró és l’evangeli. I l’evangeli pràctic: el de Mateu 25, 31ss. on es posa de relleu que Jesús s’identifica amb els petits i marginats. Per això Càritas és una excel.lent demostració de que el cristianisme és el motor més pur del que és cadascú. I no ens podem refugiar en l’anonimat del “entre tots ho farem tot” indiscriminat. O hi ets en aquest anònim o no hi ets.

La ciència és el gran “alibi” dels nostres temps. La ciència té de bo que és permanentment una hipòtesi de treball i d’entesa, fins que no sigui substituïda per una nova hipòtesi que doni noves explicacions dels fets. Fa temps que ha esdevingut humil. No ho explica pas tot, i això la porta a investigar de nou: és un no parar. Aquesta actitud de recerca permanent ens ve a dir que més enllà de la “realitat” hi ha un altre món d’intangibilitat. Es podria dir que tot està ungit de misteri. Ningú té la clau del saber definitiu. Són els savis de veritat els que arriben a dir: “només sé que no sé res”. Sempre al brocal del misteri, abocat Unamuno al pou dels dominics de Sant Esteve de Salamanca... Siguem humils en el saber i el no saber. En el creure i en el no creure. En el fons no fem més que el que va dir el concili Vaticà II: Sempre oberts, cap enfora i cap endins. L’Església sempre resta “reformanda” com a institució humana que és. Som nosaltres els que ens hem de reformar i reformular a mesura que anem tenint experiències de Déu més intenses... El Regne de Déu és sempre incoatiu. Tot està en trànsit, però hem de saber transitar, no ens podem parar i dir: “¡Ja ho tinc! Això és definitivament el que és”. Massa pretenciós, poc humà. El canvi és una característica ben humana. Però ja ens adverteix la saviesa de segles: La naturalesa no fa salts mortals; és progressiva, va endavant, malgrat moments foscos com la cara amagada de la lluna.

Si hi féssim intervenir més la gràcia (kairós) que ens és donada, entendríem molt més i millor la precarietat i també les possibilitats del nostre viure cristià. Seríem més creïbles a ulls externs i més humils i esforçats a ulls interns. Ser cristià és per a cadascú que s’hi ha sentit cridat el millor que li podia esdevenir. Per això en donem gràcies integrals i integradores de tota la nostra vida viscuda i per viure.

En aquestes que llegeixo al diari la columna de Pilar Rahola que es titula: Elogi de la tradició. Ella que no s’amaga de ser agnòstica (tendra hi afegeixo jo) fa una repassada a les postures menyspreadores de la progressia que volia refer el món i que l’ha ajudat a desfer-se en tantes coses. Comença així, en el seu estil una mica massa irònic, però que hi toca, vaja que hi toca: “Un dels mals que ens ha llegat l’empanada col·lectiva del 68 ha estat el menyspreu als hàbits que s’inscrivien en un pensament fort de la vida. Conceptes com ara família, autoritat, tradició foren gravats amb la lletra escarlata de l’adulteri progressista i va passar a formar part del llegat de la dreta ultramuntana. És a dir, no entengueren que estaven davant d’hàbits humans arrelats i molt efectius per a la felicitat de la gent, i varen provocar l’enorme desconcert que ara ens tenalla”... I passo al darrer paràgraf: “¿No és progrés la capacitat de millorar el present bo i partint del respecte al passat? Allò que som i allò que hem estat. La tradició és això, un cant a la dignitat de la nostra identitat, un homenatge a les generacions que ens han construït. Menysprear-ho en nom del progrés no millora la societat. Només la fa més perduda, més trista i més desconcertada”.

Bé ja anirem continuant, que anem per bon camí...
SEGUINT LES PETGES D’EN TORRALBA (2)

¡Em fet sort! Quan ara Escriche, ja he vist que al Full Dominical va seguint en Torralba fent comentaris sobre la seva obra, tal com prevèiem i desitjàvem. En el capítol que comenta avui ens parla de la fascinació de les religions de l’Extrem Orient. Estem vivint un fenómen de permeabilització en les nostres creences en contacte i osmòsi amb les savieses ancestrals de la Índia, la Xina i el Japò. Això no és d’ara, ja foren visitades iniciàticament, des del segle passat per escriptors de vàlua i esdevingudes després com un moviment gairebé contracultural. No poso exemples, però són de sobres coneguts. Ara, ja suposa una mena de pluriferació que abasta molta gent, àdhuc de casa. Alguns hi cerquen escalfor en la intempèrie que pateix aquesta cultura occidental que ha occit tradicions, sense haver-les conegut potser, o bé pel fenómen dels contrabalenceigs d’epoca… Hi ha gent que en el desert de les religions està cercant el contrapès al món làs d’avui, meaterialitzat, en una com invitació a activar un millor funcionament del cos i de la ment; i en certes pràctiques hi troben salut i serenor físiques i mentals i es podria dir, sense haver-les viscudes abans des de la base de les fes tradicionals i de lurs espiritualitats. Diu l’autor: “Augmenten el nombre de persones que se senten atretes a practicar formes d’espiritualitat provinents de l’Extrem Orient, unes formes que inclouen harmònicament l’exercitació del cos i de la ment, el control del flux mental i emocional, l’exercici de la respiració i de la meditació transcendental”. “Hi troben un fort assossegament , una manera de combatre les contrarietats i els patiments de l’existència, pràctiques que comprenen clarament i poden aplicar-les en la seva vida pràctica”. L’estrès sotja tantes vides…

El problema en què ens trobem podria raure en menystenir o considerar “snob” pràctiques que tenen plena vigència des de segles, àdhuc mil·lennis i que aporten una pacificació interior i una serenor que no han trobat –per dissort i imperície de la transmissió de la fe- en les religions tradicionals, que venen substituïdes podem ben dir que o per ignorància o a voltes per prejudicis. Es dóna un aiguabarreig avui entre psicologia, sapiencials i religiositat que obvien l’obertura a les “fes”. Cal d’entrada fer aquesta distinció entre religiositat i fe, perquè són actituds distintes. Al llarg de l’obra d’en Torralba quedarà ben clar. Benvingudes siguin totes les ajudes d’interiorització, sempre que ens donin complementacions pràctiques a la fe, essent aquesta com l’arrel última de la pròpia existència. Cal obrir-nos a conèixer bé les cosmovisions que hi ha al darrere de cada moviment espiritual. Cal sumar -mai restar- a menys que no siguin sumands heterogenis. Moltes d’aquestes pràctiques són compatibles amb una fe cristiana. Amb tot cal ser “cautelós” –diu Torralba- en no fer un poti poti, un sincretisme, una espiritualitat “self service”, pretenent que totes les diverses peces de jocs diferents es vulguin fer encaixar en un tauler únic.

Respecte al budisme, que Torralba coneix molt bé, creu que s’ha de conèixer a fons, perquè hi ha expressions bàsiques que les podem prendre per sinònimes i que en justesa no són ni molt menys iguals. Posem per cas la reencarnació i la resurrecció. En termes com aquests que són definitoris difereixen totalment, l’una no val per l’altra.

De llibres que inviten a la renovada i emergent espiritualitat n’hi ha, potser excessius, però va bé documentar-se i destriar el gra de la palla i així tenir una visió que ens permeti veure les confluències, complementacions i val la pena que “els cristians de tota la vida” puguem enriquir-nos amb aquest “rebrot d’espiritualitat”, amb aquest “despertar de la “Inteligencia Espiritual”, llibre del mateix Torralba. Amb la garantia del mateix autor, “confessor públic de la seva pròpia fe. Quan parla ho fa sempre des del vessant d’una fe viscuda i raonada, fins on pot. És bo seguir el llibre mateix, perquè ens hi sentirem retratats en més d’una i de moltes consideracions seves. És testimonial el seu llibre. I és tan oportú en aquest moment de pluralitat…

És recomanable accedir a l’obra “Jesucrist 2.0” , que ell anirà resumint, esquematitzant-ho, al Full Dominical. Deixeu-me expressar la meva convicció: Convé il·lustrar la Nostra Fe i evidentment experimentar-la, però la seva maduresa passa per a conseguir un nivell almenys a l’altura de la pròpia preparació professional. En diversos grups hem estudiat “La inteligencia Espiritual” i, enguany en Jorge Bucay: “Fer el cim i continuar pujant. Claus per a un camí espiritual”. I la pel·lícula: “El cambio” protaginitzada per W. Deyr. “Chapeau”, aquest film” Atreviu-vos a fer.ho. (Seguirem comentant)