dimarts, 25 de juny del 2013

Comiat del P. Josep Mª Balcells

TOCA  DIR  ADÉU

                                   Són gairebé entre set i vuit anys d’estar amb tots vosaltres, i ja ha sonat la campana tot fent el repicó.

                                   Aquesta vegada començo la Missa –és un dir- ben bé a l’inrevés, amb la més sentida, plena de nostàlgia i de caliu per la benedicció final. Un dia havia de ser l’última. Us asseguro que em surt del cor i que la faré durar tot el que pugui.

                                   Perquè per a mi, inexpert en qüestions parroquials, ha estat una autèntica benedicció haver pogut compartir amb vosaltres d’una manera o altra aquesta tongada d’anys. He fet el que he pogut, d’això en podeu estar ben segurs. Fent, fent, un va aprenent l’ofici (ministeri) i de “manobre” va guanyant experiència, encara que la “cosa pastoral” no hagi anat massa enllà. El que sí puc dir és jo m’hi he trobat molt bé, encara que sóc una mica maldestre per aprendre’m els noms, i això m’és un contratemps. Què n’és de bonic poder dirigir-se a qui sigui pel seu nom propi. M’ho he perdut.

                                   Vaig venir amb la idea de no descol·locar ningú. Tothom tenia la seva feina i ben servida. Jo em reservava els buits de serveis que quedaven mentre anava beneint el fructuós treball que feien els que vaig tenir per companys i germans, sobretot el P. Bayó, el P. Beltran, el P. Quim. Tothom dedicat a la feina, que no era pas poca. A ells i a tots els que han anat seguint després, moltes gràcies. No em vull descuidar de ningú, de manera especial dels laics, gran suport de la parròquia: ¡Què seríem sense ells! No hi ha col·laboració petita: agraïment de cor a totes i tots. Hem pogut conviure amb dignitat i cortesia, tot i que la casa és un gran encreuament de vida.

                                   Potser us he donat massa papers, més dels que convenien. Cadascú té la seva dèria... Fins aquí arribaren les aigües.

                                   Crec que la parròquia queda en molt bones i ensinistrades mans. Desitjo que aneu seguint fent el camí de la fe, cada vegada més conscients i compromesos.

                                   El capítol dels agraïments personals és molt gran i me’l guardo al cor, per anar-lo repassant de tant en tant. Hi ha figures sobresortints. No podia ser d’altra manera. Ells i elles ja saben que he valorat tot el que havien fet i que espero seguiran fent. Crec que hi ha singularitats que bé mereixien el meu particular aplaudiment. Heu de saber que aquest l’he anat fent a mesura que les coses de valor s’anaven fent. Us recordaré sovint, presents i absents, perquè la vertadera parròquia serà la de “l’altra riba”. Allí un dia ens aplegarem: això és el que Déu Pare vol. Ho sé  pel cor i pels llibres.

                                   I ara les paraules finals: ¡Germanes i germans, quedeu-vos-en en pau! Que jo aquesta beneïda pau, ja me l’heu donada tantes vegades i de tantes maneres. Fins sempre.

                                                                           Josep M. Balcells