divendres, 2 de juny del 2017

PREGÀRIA

Dóna’ns, Senyor,
ulls per veure,
un cor per estimar
i alè.

En demanar-te ulls per veure,
et demanem que ens donis els teus ulls
per veure com tu veus el món,
els homes i la seva història.
La nostra pròpia història.

Dóna’ns de poder correspondre al teu pensament,
dia rere dia i hora rere hora.
Fes que arribem a ser, poc a poc,
allò pel qual ens vas crear;
fes que ens adaptem al teu punt de vista,
a la teva òptica.
Fes-nos dòcils a la teva Paraula
que il·lumina i transforma la nostra vida.

Dóna’ns un cor per estimar,
un cor de carn i no un cor de pedra,
per tal d’estimar Déu i els homes.

Dóna’ns el teu mateix cor per estimar de debò;
en l’oblit del nostre jo.

Nosaltres necessitem que ens empeltis el teu propi cor,
en comptes del nostre que batega tan malament
quan es tracta d’estimar l’altre.
Que siguis Tu, Senyor,
qui estimi a través nostre.

Dóna’ns el teu Cor perquè estimem el nostre Pare,
dóna’ns el teu Cor perquè estimem Maria, la nostra Mare,
dóna’ns el teu Cor perquè sapiguem estimar els teus germans,
que també són els nostres.

Per estimar des d’aquí a la terra
a aquells que ens han passat al davant cap al cel
–els quals són més fàcils d’estimar–;

I per estimar també
a aquells amb els qui parlem a la terra
i que ens desencisen tants cops,
tant si en són conscients com si no.

I dóna’ns alè
perquè no ens ofeguem al llarg del camí,
perquè els nostres pulmons estiguin del tot plens
d’oxigen i d’aire tonificant.

Per ajudar-nos a avançar endavant,
sense mirar enrere, ni mesurar l’esforç.

Dóna’ns ànims per a poder enfrontar
tot allò que els homes –i sobretot Tu–
esperen de nosaltres.

Alè per saber esperar una vegada i una altra,
com si la vida s’estrenés cada matí;
per esperar, malgrat tot,
gràcies a la teva Presència i la teva Promesa.

Portant en nosaltres totes les esperances dels homes,
i també totes les seves penes.

Dóna’ns alè, més ben dit, el Teu alè;
el que ens vas enviar de part del Pare,
el Teu Esperit, l’Esperit que bufa on vol.
Mitjançant ràfegues o cops de vent,
o per un ventijol lleuger,
quan Tu invites a seguir les teves inspiracions.

Dóna’ns el teu alè
per promoure la pregària més profunda,
aquella que puja cap a Tu des de nosaltres,
aquella que demana el teu retorn en glòria,
aquella que aspira a la plenitud de Déu.

Senyor, tinc necessitat dels teus ulls,
dóna’m una fe viva.
Tinc necessitat del teu Cor,
dóna’m una capacitat d’estimar passi el que passi.
Tinc necessitat del teu alè,
dóna’m la teva esperança,
a mi i a la teva Església.

Perquè aquesta Església d’avui
sigui un testimoni davant del món
i que així, aleshores, el món reconegui els cristians,
per la seva mirada lluminosa i serena,
per la calidesa del seu cor,
i per aquest optimisme indefectible
que s’alça
des de la font amagada i inalterable
de la joiosa esperança.