Comiat d'un bon amic

 

PASQUA 2023

 

PREGÀRIA

Dóna’ns, Senyor,

ulls per veure,

un cor per estimar

i alè.

En demanar-te ulls per veure,

et demanem que ens donis els teus ulls

per veure com tu veus el món,

els homes i la seva història.

La nostra pròpia història.

Dóna’ns de poder correspondre al teu pensament,

dia rere dia i hora rere hora.

Fes que arribem a ser, poc a poc,

allò pel qual ens vas crear;

fes que ens adaptem al teu punt de vista,

a la teva òptica.

Fes-nos dòcils a la teva Paraula

que il·lumina i transforma la nostra vida.

Dóna’ns un cor per estimar,

un cor de carn i no un cor de pedra,

per tal d’estimar Déu i els homes.

Dóna’ns el teu mateix cor per estimar de debò;

en l’oblit del nostre jo.

Nosaltres necessitem que ens empeltis el teu propi cor,

en comptes del nostre que batega tan malament

quan es tracta d’estimar l’altre.

Que siguis Tu, Senyor,

qui estimi a través nostre.

Dóna’ns el teu Cor perquè estimem el nostre Pare,

dóna’ns el teu Cor perquè estimem Maria, la nostra Mare,

dóna’ns el teu Cor perquè sapiguem estimar els teus germans,

que també són els nostres.

Per estimar des d’aquí a la terra

a aquells que ens han passat al davant cap al cel

–els quals són més fàcils d’estimar–;

I per estimar també

a aquells amb els qui parlem a la terra

i que ens desencisen tants cops,

tant si en són conscients com si no.

I dóna’ns alè

perquè no ens ofeguem al llarg del camí,

perquè els nostres pulmons estiguin del tot plens

d’oxigen i d’aire tonificant.

Per ajudar-nos a avançar endavant,

sense mirar enrere, ni mesurar l’esforç.

Dóna’ns ànims per a poder enfrontar

tot allò que els homes –i sobretot Tu–

esperen de nosaltres.

Alè per saber esperar una vegada i una altra,

com si la vida s’estrenés cada matí;

per esperar, malgrat tot,

gràcies a la teva Presència i la teva Promesa.

Portant en nosaltres totes les esperances dels homes,

i també totes les seves penes.

Dóna’ns alè, més ben dit, el Teu alè;

el que ens vas enviar de part del Pare,

el Teu Esperit, l’Esperit que bufa on vol.

Mitjançant ràfegues o cops de vent,

o per un ventijol lleuger,

quan Tu invites a seguir les teves inspiracions.

Dóna’ns el teu alè

per promoure la pregària més profunda,

aquella que puja cap a Tu des de nosaltres,

aquella que demana el teu retorn en glòria,

aquella que aspira a la plenitud de Déu.

Senyor, tinc necessitat dels teus ulls,

dóna’m una fe viva.

Tinc necessitat del teu Cor,

dóna’m una capacitat d’estimar passi el que passi.

Tinc necessitat del teu alè,

dóna’m la teva esperança,

a mi i a la teva Església.

Perquè aquesta Església d’avui

sigui un testimoni davant del món

i que així, aleshores, el món reconegui els cristians,

per la seva mirada lluminosa i serena,

per la calidesa del seu cor,

i per aquest optimisme indefectible

que s’alça

des de la font amagada i inalterable

de la joiosa esperança.

Una moral pel nostre temps

              

• La posmodernitat ha posat en crisi, no solament la fe que és el que va posar en crisi la modernitat, sinó la mateixa raó. Amb això quedem a mercè de l’arbritrarietat subjectiva.

• S’ha produït una pèrdua de referents objectius i universals.

• Es vol recuperar la visió evangèlica per els cristians i la raonabilitat per a tothom. Desvetllar el sentit de la conciència.

• S’ha de cercar un equilibri entre els dos aspectes: subjectivitat i objectivitat.

• Els grans valors, però han d’aterrar en les realitats concretes.

• No sempre hi ha una resposta a les qüestions que plantegen la bioètica i altres dels confins amb les ciències neurològiques.

• S’ha de saber discernir i hem de ser cauts per insuficiència de dades o de certeses en els terrenys científics. Hi ha d’haver una actualitizació permanente.

• Atenció als “signes dels temps”.

• Una moral que escolti.

• ¿Què he de fer de bé per als altres? (sempre hi ha implícita la resposta envers els altres).

• No ser massa absoluts.

• Atenció preferent a les injustícies i a les insolidaritats.

• S’ha de mantenir en actitud permanent de recerca sincera.

• Hi ha situacions en que no es permet més que actuar “pel mal menor” o per la gradualitat.

• No podem forçar situacions límit o heroiques.

• Hem de tendir al bé ideal, però a pasos.

• Hem de pretendre una ètica reflexionada en i des de la comunitat.

• Oberts a l’acció de l’Esperit, que ens fa adults en l’ètica.

• Atenció a la sensibilitat femenina, hi ha hagut un predomini de visió masculina.

• Una ètica que escolti el clam dels pobres, dels inatesos.

• Una moral profètica: que denuncïi i que anuncïi.

• Que no sigui pessimista, sinó oberta en la recerca del bé.

• Una moral que animi.

• Que cerqui valors alternatius.

• Que presenti l’Evangeli com a experiència alliberadora.

• Una moral política (que ressalti la dimensió social); participativa, inclusiva, preferencial.

• Questionadora dels “privatismes” de la cultura liberal-burgesa.

• Una moral centrada en el cor, centre unificador de la persona. Ideal de convivència.

• Una moral més pneumatològica, més antropològica. Una moral que es deixi interpel·lar per la psicologia moderna, més entenedora dels aspectes profunds de la psiqué.

• Més de virtuts que de valors. Més actitudinal.

• Una moral básicament misericordiosa.

• Un moral relacional amb Déu, els altres, amb la natura.

• Una moral humanitzadora.

• Que sigui creïble: de plausibilitat racional.

• Un moral de major coherència.

• Que respecti l’autonomia, que doni gran importància al diàleg.

• De dimensió universal: atenta als béns comuns.

• De concert i concordància per a una moral universal.

• De mínims (iguals per a tothom) i de màxims (invitació a una vida de plenitud).

• No impositiva per a tothom. Invitació a la moral que ve de l’evangeli.

• D’ecumenisme moral (Decalració de 1993): no mataràs (vida); no robaràs (coses); no desitjaràs la parella del teu proisme (pulsió sexual); no mentiràs (autenticitat de la paraula, base per a les relacions humanes).

• Una moral de recuperació d’una relació adecuada amb la nostra terra (relació amb tot: ecologia); dimensió global de tot. Problemes i solucions de conjunt. Idea d’interrelació de tot amb tot i amb tots.

• La “subjectivació” de tot: l’univers és viu. No són coses, són energies. No són objectes.

• El bé individual i el bé col.lectiu són interdependents

• Una ètica de “compassió” universal i comunió: el sofriment aliè és també nostre.

• Aportació a la construcció de la dimensió universal de la moral: una moral que dialoga. Diàleg d’intercanvi. Déu és dialógic

• Capacitat d’escolta, de comprendre des de l’altre (empatia)

• Capacitat de valorar les diferències.

• Comunió, no la lògica de la possessió. Igualtat en la dignitat.

• Contra la violència, contra la lògica del domini.

• Suposa una pedagogia del creixement, atansament, la pràctica de la “proximitat”.

• No pessimista, sinó esperançadora.

• Tensió entre el “ja sí”, però “encara no”. Tensió escatològica.

• La moral suposa capacitat de discerniment.

• Una moral que es decanti més sobre l’espiritualitat que no pas sobre el moralisme.

• Una moral que es comprovi en el tenir eficàcia històrica

                                                                                                    (Josep Mª Balcells)

Comiat del P. Josep Mª Balcells

TOCA  DIR  ADÉU

                                   Són gairebé entre set i vuit anys d’estar amb tots vosaltres, i ja ha sonat la campana tot fent el repicó.

                                   Aquesta vegada començo la Missa –és un dir- ben bé a l’inrevés, amb la més sentida, plena de nostàlgia i de caliu per la benedicció final. Un dia havia de ser l’última. Us asseguro que em surt del cor i que la faré durar tot el que pugui.

                                   Perquè per a mi, inexpert en qüestions parroquials, ha estat una autèntica benedicció haver pogut compartir amb vosaltres d’una manera o altra aquesta tongada d’anys. He fet el que he pogut, d’això en podeu estar ben segurs. Fent, fent, un va aprenent l’ofici (ministeri) i de “manobre” va guanyant experiència, encara que la “cosa pastoral” no hagi anat massa enllà. El que sí puc dir és jo m’hi he trobat molt bé, encara que sóc una mica maldestre per aprendre’m els noms, i això m’és un contratemps. Què n’és de bonic poder dirigir-se a qui sigui pel seu nom propi. M’ho he perdut.

                                   Vaig venir amb la idea de no descol·locar ningú. Tothom tenia la seva feina i ben servida. Jo em reservava els buits de serveis que quedaven mentre anava beneint el fructuós treball que feien els que vaig tenir per companys i germans, sobretot el P. Bayó, el P. Beltran, el P. Quim. Tothom dedicat a la feina, que no era pas poca. A ells i a tots els que han anat seguint després, moltes gràcies. No em vull descuidar de ningú, de manera especial dels laics, gran suport de la parròquia: ¡Què seríem sense ells! No hi ha col·laboració petita: agraïment de cor a totes i tots. Hem pogut conviure amb dignitat i cortesia, tot i que la casa és un gran encreuament de vida.

                                   Potser us he donat massa papers, més dels que convenien. Cadascú té la seva dèria... Fins aquí arribaren les aigües.

                                   Crec que la parròquia queda en molt bones i ensinistrades mans. Desitjo que aneu seguint fent el camí de la fe, cada vegada més conscients i compromesos.

                                   El capítol dels agraïments personals és molt gran i me’l guardo al cor, per anar-lo repassant de tant en tant. Hi ha figures sobresortints. No podia ser d’altra manera. Ells i elles ja saben que he valorat tot el que havien fet i que espero seguiran fent. Crec que hi ha singularitats que bé mereixien el meu particular aplaudiment. Heu de saber que aquest l’he anat fent a mesura que les coses de valor s’anaven fent. Us recordaré sovint, presents i absents, perquè la vertadera parròquia serà la de “l’altra riba”. Allí un dia ens aplegarem: això és el que Déu Pare vol. Ho sé  pel cor i pels llibres.

                                   I ara les paraules finals: ¡Germanes i germans, quedeu-vos-en en pau! Que jo aquesta beneïda pau, ja me l’heu donada tantes vegades i de tantes maneres. Fins sempre.

                                                                           Josep M. Balcells