TOCA DIR
ADÉU
Són gairebé
entre set i vuit anys d’estar amb tots vosaltres, i ja ha sonat la campana tot
fent el repicó.
Aquesta vegada començo la Missa
–és un dir- ben bé a l’inrevés, amb la més sentida, plena de nostàlgia i de
caliu per la benedicció final. Un dia havia de ser l’última. Us asseguro
que em surt del cor i que la faré durar tot el que pugui.
Perquè per a mi, inexpert en qüestions parroquials, ha estat una autèntica
benedicció haver pogut compartir amb vosaltres d’una manera o altra aquesta
tongada d’anys. He fet el que he pogut, d’això en podeu estar ben segurs. Fent,
fent, un va aprenent l’ofici (ministeri) i de “manobre” va guanyant
experiència, encara que la “cosa pastoral” no hagi anat massa enllà. El que sí
puc dir és jo m’hi he trobat molt bé, encara que sóc una mica maldestre per
aprendre’m els noms, i això m’és un contratemps. Què n’és de bonic poder
dirigir-se a qui sigui pel seu nom propi. M’ho he perdut.
Vaig venir amb la idea de no descol·locar ningú. Tothom tenia la seva feina i
ben servida. Jo em reservava els buits de serveis que quedaven mentre anava
beneint el fructuós treball que feien els que vaig tenir per companys i
germans, sobretot el P. Bayó, el P. Beltran, el P. Quim. Tothom dedicat a la
feina, que no era pas poca. A ells i a tots els que han anat seguint després,
moltes gràcies. No em vull descuidar de ningú, de manera especial dels laics,
gran suport de la parròquia: ¡Què seríem sense ells! No hi ha col·laboració
petita: agraïment de cor a totes i tots. Hem pogut conviure amb dignitat i
cortesia, tot i que la casa és un gran encreuament de vida.
Potser us he donat massa papers, més dels que convenien. Cadascú té la seva
dèria... Fins aquí arribaren les aigües.
Crec que la parròquia queda en molt bones i ensinistrades mans. Desitjo que
aneu seguint fent el camí de la fe, cada vegada més conscients i
compromesos.
El capítol dels agraïments personals és molt gran i me’l guardo al cor, per
anar-lo repassant de tant en tant. Hi ha figures sobresortints. No podia ser d’altra
manera. Ells i elles ja saben que he valorat tot el que havien fet i que espero
seguiran fent. Crec que hi ha singularitats que bé mereixien el meu particular
aplaudiment. Heu de saber que aquest l’he anat fent a mesura que les coses de
valor s’anaven fent. Us recordaré sovint, presents i absents, perquè la
vertadera parròquia serà la de “l’altra riba”. Allí un dia ens aplegarem: això
és el que Déu Pare vol. Ho sé pel cor i pels llibres.
I ara les paraules finals: ¡Germanes i germans, quedeu-vos-en en pau! Que jo
aquesta beneïda pau, ja me l’heu donada tantes vegades i de tantes maneres.
Fins sempre.
Josep
M. Balcells