dissabte, 29 de gener del 2011

MANS UNIDES

Un Fòrum en pro dels infants
Aquest any el lema de MANS UNIDES ens porta a donar una mirada entre tendra i sofrent. L’arrodonim així: EL DEMÀ (del nadó) ÉS l’AVUI d’ell i del nostre comprimís. La cosa no té més espera. Aquesta vegada ens fan anar a “les fonts de tota humanitat”. Cal aconseguir que tota vida pugui reeixir en la seva “pujada”. Expressió catalana, aquesta, que fem servir per indicar la creixença dreturera de tot plançò humà.

Calassanç, que respirava el deler de l’educació per a tothom, creia en la validesa i garantia que suposava l’educació des de la primeríssima infància. Ho expressava bellament així: “Per com ve la sortida del sol es pot pressagiar tot el dia que farà”.

Tot arbre és fill d’una mare-terra on arrela. Tot li ha de venir de cara: sol, aigua, saó, ambient, clima propici, entorn…

Tot infant ha de ser estimat, protegit, estimulat. El fill “fa” la mare; la mare “puja” el fill. Deia Fromm que les mares han de donar “llet i mel” per veure créixer sans o forts els seus fills.

És un crim contra la humanitat que tota vida nascuda quedi frustrada en el seu procés de creixença per manca de les atencions necessàries i possibles. Les xifres de mortalitat infantil són una vergonya per a tothom. Un dels vuit Objectius de l’ONU per al Desenvolupament del Mil•lenni proposa reduir-la en dos terceres parts. Tant de bo!

Perdoneu el despropòsit, però ¿heu pensat que un dels no-aconseguits podíem haver estat nosaltres? Un infant mort prematurament mai no és un número. Té sempre qui el perd i qui el plora… El perdem tots i tots l’hauríem de plorar.

Fem que tota “infància” sigui com un “jardí”, on poder còrrer, jugar, saltar i ballar. No perdem aquesta ocasió d’experimentar la tendresa, ¡oh benaurada infantesa! Això ens fa ser més humans. ¿I què més volem? “Res del que és humà ens és aliè” (Terenci)

Josep Maria, rector

divendres, 28 de gener del 2011

DECÀLEG PARRÒQUIA 2010 – 2011

- respectar persones, coses i pensaments diferents


- ser solidari, implicar-se.


- aprendre a dialogar.


- saber escoltar.


- saber conviure.


- saber ser crític.


- viure la natura.


- austeritat.


- Personalitzar el tracte amb tothom.


- Arrelaments on sóc i on visc.

dijous, 13 de gener del 2011

Retrobar-nos amb el goig de la pròpia fe.

Estem a les portes del nou curs pastoral i enguany voldríem llançar-nos a fer, si us és avinent, el que se’n diu CAMÍ DELS CATECÚMENS, que ens hauria de posar idealment en la fila dels “rebatejats” en el baptisme de l’Esperit.

No es tracta pas de refer des de zero, sinó d’anar endavant vivint l’experiència del camí iniciàtic de la fe, a la manera com es feia en els començaments del cristianisme, quan les persones –adultes, naturalment- es posaven “en procés” per tal de poder-se batejar després d’un itinerari amb descobertes vives dels misteris de la fe. Nosaltres aniríem fent-nos més conscients i amb més profunditat de la riquesa que hi ha en la vida de fe i, així, vivint-la més intensament, millor la podríem agrair i gaudir. De fet, després del do de la vida, sens dubte el més gran de tots és el do de la fe. ¡Quin tomb no donaria la vida si arribéssim a bastir el nostre viure sobre els fonaments i la pujada de l’obra de la pròpia existència en l’experiència de la fe pràctica en el dia a dia!

La fe no la podem viure, si no és com a partíceps d’un Poble que comparteix “una sola fe, un sol baptisme, un sol Senyor, Déu i Pare”. D’aquí que volem iniciar unes reunions sistemàtiques en les quals posaríem en comú les nostres preguntes, els nostres dubtes, i també –joiosament- les nostres conviccions, tot fent camí de compartir les pròpies experiències de fe viscuda, que tant ens agermana i ens fa sentir comunitat, al temps que ens és tan i tan personal. Tothom hi tindrà quelcom a dir, tothom hi tindrem tant a escoltar, i així gaudirem de la riquesa posada en comú. Podrem comprovar la veritat de l’expressió de Karl Rahner: “El cristià del segle XXI o serà místic (experimentador de Déu) o no serà”.

Qui hi estigui interessat que ho faci saber nominalment, i amb el grup que en pugui sortir establirem ritmes, modalitats, i ens posarem en marxa. ¡No sabeu com ho he somiat! Animeu-vos, que jo ja n’estic. Espero il·lusionat la vostra resposta. ¡Compromís i creativitat en les “coses” de Déu!

10-1-2011

dilluns, 10 de gener del 2011

DECÀLEG PARROQUIAL


1.- Respectar persones, coses i pensars diferents:

Deia Amín Maalouf en rebre el Premi “Príncep d’Astúries: “No n’hi ha prou amb la tolerància. El que necessitem dir és: “Jo et respecto”

Vivim en un món frágil, trencadís, massa donat a la contrastació. La pau va molt més enllà de no posar-nos en contra, a la defensiva; cal conviure sense topades.

No n’hi ha prou! Hauria de regir el nostre conviure aquest puntet de més que jo puc oferir als altres, sense que me’l demanin; el dono jo per posar oli en les nostres relacions.

Respectar ve de respecte. Respecte, ¿ve de mirar dues vegades, de tornar a mirar, de mirar bé, de veure l’altre sense prejudicis, sense classificacions prèvies? Cal matisar: a la vida no hi ha només blanc i negre, dreta i esquerra. La llum blanca és feta de molts colors.

Tots som diferents; és bo i enriquidor de ser-ho. No vagis sempre amb iguals, prova de conviure amb persones que siguin diferents. La manera de surtir de la “massa”, d’escapolir-se de les modes que ens atenallen és preguntar-se: ¿per què faig això, per què em vesteixo així, per què porto andròmines? Siguis tu mateix, autènticament. Tinguis parers propis, pensats per tu mateix. És difícil, no imposible.

No tots tenim els mateixos sentiments. Cal escoltar-nos, no respondre a cop calent amb reacció immediata. Abans de respondre de sobte, sobretot si t’ha molestat qualsevol paraula, gest, s’ha de saber comptar fins a deu, a vegades més que els dígits.

No guardis rencors envers ningú. Posa’t –si pots- en la pell de l’altre. Pregunta’t –si pots- per què t’ha enutjat el què ha passat. Relativitza, posa una mica de distància de temps o d’espai. Ho podràs veure d’una altra manera, potser.

Comencem per respectar coses, coses no teves, coses de tots o de ningú (les coses públiques les conceptuem com de ningú). Cal tenir sensibilitat per valorar les coses que no et pertanyen. Respectar el bé comú et portarà a respectar els altres.

Gandhi: la no–violencia demana saber-nos violentar nosaltres mateixos, saber-nos mossegar la llengua, reprimir les nostres possibles o incontenibles violències.

Per cada amabilitat que gastis, en treuràs possibles amistats i bones companyonies. Prova-ho. Creu-hi. Esforcça-t’hi.

Viure en la desconfiança és asfixiant, cria mala sang.

La pau és el resultat no del cessament de qualsevol guerra, sinó l’esforç d’entesa, de tornar-hi les vegades que siguin necessàries. No busquis les teves raons, pondera les de l’altre.

Jo, jo i sempre jo. No hi ha camp per a jugar. L’altre ha de passar de ser contrincant a ser partner. Si vull jugar el joc de viure i més el de conviure, cal tenir present l’altre. Encara que no ho sembli tot és un joc d’equip. El rondó del Barça, per entendre’ns.

Ai dels sols o aïllats, deien ja els romans, fa més de dos mil anys de saviesa. Només es pot viure en xarxa.