DECÀLEG PARROQUIAL
1.- Respectar persones, coses i pensars diferents:
Deia Amín Maalouf en rebre el Premi “Príncep d’Astúries: “No n’hi ha prou amb la tolerància. El que necessitem dir és: “Jo et respecto”
Vivim en un món frágil, trencadís, massa donat a la contrastació. La pau va molt més enllà de no posar-nos en contra, a la defensiva; cal conviure sense topades.
No n’hi ha prou! Hauria de regir el nostre conviure aquest puntet de més que jo puc oferir als altres, sense que me’l demanin; el dono jo per posar oli en les nostres relacions.
Respectar ve de respecte. Respecte, ¿ve de mirar dues vegades, de tornar a mirar, de mirar bé, de veure l’altre sense prejudicis, sense classificacions prèvies? Cal matisar: a la vida no hi ha només blanc i negre, dreta i esquerra. La llum blanca és feta de molts colors.
Tots som diferents; és bo i enriquidor de ser-ho. No vagis sempre amb iguals, prova de conviure amb persones que siguin diferents. La manera de surtir de la “massa”, d’escapolir-se de les modes que ens atenallen és preguntar-se: ¿per què faig això, per què em vesteixo així, per què porto andròmines? Siguis tu mateix, autènticament. Tinguis parers propis, pensats per tu mateix. És difícil, no imposible.
No tots tenim els mateixos sentiments. Cal escoltar-nos, no respondre a cop calent amb reacció immediata. Abans de respondre de sobte, sobretot si t’ha molestat qualsevol paraula, gest, s’ha de saber comptar fins a deu, a vegades més que els dígits.
No guardis rencors envers ningú. Posa’t –si pots- en la pell de l’altre. Pregunta’t –si pots- per què t’ha enutjat el què ha passat. Relativitza, posa una mica de distància de temps o d’espai. Ho podràs veure d’una altra manera, potser.
Comencem per respectar coses, coses no teves, coses de tots o de ningú (les coses públiques les conceptuem com de ningú). Cal tenir sensibilitat per valorar les coses que no et pertanyen. Respectar el bé comú et portarà a respectar els altres.
Gandhi: la no–violencia demana saber-nos violentar nosaltres mateixos, saber-nos mossegar la llengua, reprimir les nostres possibles o incontenibles violències.
Per cada amabilitat que gastis, en treuràs possibles amistats i bones companyonies. Prova-ho. Creu-hi. Esforcça-t’hi.
Viure en la desconfiança és asfixiant, cria mala sang.
La pau és el resultat no del cessament de qualsevol guerra, sinó l’esforç d’entesa, de tornar-hi les vegades que siguin necessàries. No busquis les teves raons, pondera les de l’altre.
Jo, jo i sempre jo. No hi ha camp per a jugar. L’altre ha de passar de ser contrincant a ser partner. Si vull jugar el joc de viure i més el de conviure, cal tenir present l’altre. Encara que no ho sembli tot és un joc d’equip. El rondó del Barça, per entendre’ns.
Ai dels sols o aïllats, deien ja els romans, fa més de dos mil anys de saviesa. Només es pot viure en xarxa.
1.- Respectar persones, coses i pensars diferents:
Deia Amín Maalouf en rebre el Premi “Príncep d’Astúries: “No n’hi ha prou amb la tolerància. El que necessitem dir és: “Jo et respecto”
Vivim en un món frágil, trencadís, massa donat a la contrastació. La pau va molt més enllà de no posar-nos en contra, a la defensiva; cal conviure sense topades.
No n’hi ha prou! Hauria de regir el nostre conviure aquest puntet de més que jo puc oferir als altres, sense que me’l demanin; el dono jo per posar oli en les nostres relacions.
Respectar ve de respecte. Respecte, ¿ve de mirar dues vegades, de tornar a mirar, de mirar bé, de veure l’altre sense prejudicis, sense classificacions prèvies? Cal matisar: a la vida no hi ha només blanc i negre, dreta i esquerra. La llum blanca és feta de molts colors.
Tots som diferents; és bo i enriquidor de ser-ho. No vagis sempre amb iguals, prova de conviure amb persones que siguin diferents. La manera de surtir de la “massa”, d’escapolir-se de les modes que ens atenallen és preguntar-se: ¿per què faig això, per què em vesteixo així, per què porto andròmines? Siguis tu mateix, autènticament. Tinguis parers propis, pensats per tu mateix. És difícil, no imposible.
No tots tenim els mateixos sentiments. Cal escoltar-nos, no respondre a cop calent amb reacció immediata. Abans de respondre de sobte, sobretot si t’ha molestat qualsevol paraula, gest, s’ha de saber comptar fins a deu, a vegades més que els dígits.
No guardis rencors envers ningú. Posa’t –si pots- en la pell de l’altre. Pregunta’t –si pots- per què t’ha enutjat el què ha passat. Relativitza, posa una mica de distància de temps o d’espai. Ho podràs veure d’una altra manera, potser.
Comencem per respectar coses, coses no teves, coses de tots o de ningú (les coses públiques les conceptuem com de ningú). Cal tenir sensibilitat per valorar les coses que no et pertanyen. Respectar el bé comú et portarà a respectar els altres.
Gandhi: la no–violencia demana saber-nos violentar nosaltres mateixos, saber-nos mossegar la llengua, reprimir les nostres possibles o incontenibles violències.
Per cada amabilitat que gastis, en treuràs possibles amistats i bones companyonies. Prova-ho. Creu-hi. Esforcça-t’hi.
Viure en la desconfiança és asfixiant, cria mala sang.
La pau és el resultat no del cessament de qualsevol guerra, sinó l’esforç d’entesa, de tornar-hi les vegades que siguin necessàries. No busquis les teves raons, pondera les de l’altre.
Jo, jo i sempre jo. No hi ha camp per a jugar. L’altre ha de passar de ser contrincant a ser partner. Si vull jugar el joc de viure i més el de conviure, cal tenir present l’altre. Encara que no ho sembli tot és un joc d’equip. El rondó del Barça, per entendre’ns.
Ai dels sols o aïllats, deien ja els romans, fa més de dos mil anys de saviesa. Només es pot viure en xarxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada