diumenge, 7 de juliol de 2013

Una moral pel nostre temps

              
  • La posmodernitat ha posat en crisi, no solament la fe que és el que va posar en crisi la modernitat, sinó la mateixa raó. Amb això quedem a mercè de l’arbritrarietat subjectiva.

  • S’ha produït una pèrdua de referents objectius i universals.

  • Es vol recuperar la visió evangèlica per els cristians i la raonabilitat per a tothom. Desvetllar el sentit de la conciència.

  • S’ha de cercar un equilibri entre els dos aspectes: subjectivitat i objectivitat.

  • Els grans valors, però han d’aterrar en les realitats concretes.

  • No sempre hi ha una resposta a les qüestions que plantegen la bioètica i altres dels confins amb les ciències neurològiques.

  • S’ha de saber discernir i hem de ser cauts per insuficiència de dades o de certeses en els terrenys científics. Hi ha d’haver una actualitizació permanente.

  • Atenció als “signes dels temps”.

  • Una moral que escolti.

  • ¿Què he de fer de bé per als altres? (sempre hi ha implícita la resposta envers els altres).

  • No ser massa absoluts.

  • Atenció preferent a les injustícies i a les insolidaritats.

  • S’ha de mantenir en actitud permanent de recerca sincera.

  • Hi ha situacions en que no es permet més que actuar “pel mal menor” o per la gradualitat.

  • No podem forçar situacions límit o heroiques.

  • Hem de tendir al bé ideal, però a pasos.

  • Hem de pretendre una ètica reflexionada en i des de la comunitat.

  • Oberts a l’acció de l’Esperit, que ens fa adults en l’ètica.

  • Atenció a la sensibilitat femenina, hi ha hagut un predomini de visió masculina.

  • Una ètica que escolti el clam dels pobres, dels inatesos.

  • Una moral profètica: que denuncïi i que anuncïi.

  • Que no sigui pessimista, sinó oberta en la recerca del bé.

  • Una moral que animi.

  • Que cerqui valors alternatius.

  • Que presenti l’Evangeli com a experiència alliberadora.

  • Una moral política (que ressalti la dimensió social); participativa, inclusiva, preferencial.

  • Questionadora dels “privatismes” de la cultura liberal-burgesa.

  • Una moral centrada en el cor, centre unificador de la persona. Ideal de convivència.

  • Una moral més pneumatològica, més antropològica. Una moral que es deixi interpel·lar per la psicologia moderna, més entenedora dels aspectes profunds de la psiqué.

  • Més de virtuts que de valors. Més actitudinal.

  • Una moral básicament misericordiosa.

  • Un moral relacional amb Déu, els altres, amb la natura.

  • Una moral humanitzadora.

  • Que sigui creïble: de plausibilitat racional.

  • Un moral de major coherència.

  • Que respecti l’autonomia, que doni gran importància al diàleg.

  • De dimensió universal: atenta als béns comuns.

  • De concert i concordància per a una moral universal.

  • De mínims (iguals per a tothom) i de màxims (invitació a una vida de plenitud).

  • No impositiva per a tothom. Invitació a la moral que ve de l’evangeli.

  • D’ecumenisme moral (Decalració de 1993): no mataràs (vida); no robaràs (coses); no desitjaràs la parella del teu proisme (pulsió sexual); no mentiràs (autenticitat de la paraula, base per a les relacions humanes).

  • Una moral de recuperació d’una relació adecuada amb la nostra terra (relació amb tot: ecologia); dimensió global de tot. Problemes i solucions de conjunt. Idea d’interrelació de tot amb tot i amb tots.

  • La “subjectivació” de tot: l’univers és viu. No són coses, són energies. No són objectes.

  • El bé individual i el bé col.lectiu són interdependents

  • Una ètica de “compassió” universal i comunió: el sofriment aliè és també nostre.

  • Aportació a la construcció de la dimensió universal de la moral: una moral que dialoga. Diàleg d’intercanvi. Déu és dialógic

  • Capacitat d’escolta, de comprendre des de l’altre (empatia)

  • Capacitat de valorar les diferències.

  • Comunió, no la lògica de la possessió. Igualtat en la dignitat.

  • Contra la violència, contra la lògica del domini.

  • Suposa una pedagogia del creixement, atansament, la pràctica de la “proximitat”.

  • No pessimista, sinó esperançadora.

  • Tensió entre el “ja sí”, però “encara no”. Tensió escatològica.

  • La moral suposa capacitat de discerniment.

  • Una moral que es decanti més sobre l’espiritualitat que no pas sobre el moralisme.


  • Una moral que es comprovi en el tenir eficàcia històrica
                                                                                                    (Josep Mª Balcells)

dimarts, 25 de juny de 2013

Comiat del P. Josep Mª Balcells

TOCA  DIR  ADÉU

                                   Són gairebé entre set i vuit anys d’estar amb tots vosaltres, i ja ha sonat la campana tot fent el repicó.

                                   Aquesta vegada començo la Missa –és un dir- ben bé a l’inrevés, amb la més sentida, plena de nostàlgia i de caliu per la benedicció final. Un dia havia de ser l’última. Us asseguro que em surt del cor i que la faré durar tot el que pugui.

                                   Perquè per a mi, inexpert en qüestions parroquials, ha estat una autèntica benedicció haver pogut compartir amb vosaltres d’una manera o altra aquesta tongada d’anys. He fet el que he pogut, d’això en podeu estar ben segurs. Fent, fent, un va aprenent l’ofici (ministeri) i de “manobre” va guanyant experiència, encara que la “cosa pastoral” no hagi anat massa enllà. El que sí puc dir és jo m’hi he trobat molt bé, encara que sóc una mica maldestre per aprendre’m els noms, i això m’és un contratemps. Què n’és de bonic poder dirigir-se a qui sigui pel seu nom propi. M’ho he perdut.

                                   Vaig venir amb la idea de no descol·locar ningú. Tothom tenia la seva feina i ben servida. Jo em reservava els buits de serveis que quedaven mentre anava beneint el fructuós treball que feien els que vaig tenir per companys i germans, sobretot el P. Bayó, el P. Beltran, el P. Quim. Tothom dedicat a la feina, que no era pas poca. A ells i a tots els que han anat seguint després, moltes gràcies. No em vull descuidar de ningú, de manera especial dels laics, gran suport de la parròquia: ¡Què seríem sense ells! No hi ha col·laboració petita: agraïment de cor a totes i tots. Hem pogut conviure amb dignitat i cortesia, tot i que la casa és un gran encreuament de vida.

                                   Potser us he donat massa papers, més dels que convenien. Cadascú té la seva dèria... Fins aquí arribaren les aigües.

                                   Crec que la parròquia queda en molt bones i ensinistrades mans. Desitjo que aneu seguint fent el camí de la fe, cada vegada més conscients i compromesos.

                                   El capítol dels agraïments personals és molt gran i me’l guardo al cor, per anar-lo repassant de tant en tant. Hi ha figures sobresortints. No podia ser d’altra manera. Ells i elles ja saben que he valorat tot el que havien fet i que espero seguiran fent. Crec que hi ha singularitats que bé mereixien el meu particular aplaudiment. Heu de saber que aquest l’he anat fent a mesura que les coses de valor s’anaven fent. Us recordaré sovint, presents i absents, perquè la vertadera parròquia serà la de “l’altra riba”. Allí un dia ens aplegarem: això és el que Déu Pare vol. Ho sé  pel cor i pels llibres.

                                   I ara les paraules finals: ¡Germanes i germans, quedeu-vos-en en pau! Que jo aquesta beneïda pau, ja me l’heu donada tantes vegades i de tantes maneres. Fins sempre.

                                                                           Josep M. Balcells

divendres, 30 de novembre de 2012

Aproximacions al CREDO -4-


              APROXIMACIONS  AL  CREDO           4  Creador del cel i de la terra
  1. Tot el que existeix, existeix per Déu. Des de l’origen, la creació és com el bressol que espera el naixement de l’home.
  2. La vocació de la natura és fer més humà l’home i viceversa.
  3. La humanitat ha portat l’espera de Déu entre nosaltres. Ha estat el bressol de Jesucrist.
  4. El món és bell, bo, veritable, u: aquests són les característiques del món i de l’home. ¿Per què no de tot home o dona?
  5. L’home és el guardià, el jardinaer, l’hortelà el conreador de la natura.
  6. La natura també serà redimida. Com? No ho sabem. És paraula de Pau
  7. ¡Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu (I Cor 3, 22-23)
  8. Déu es presentat com el Déu de l’univers; l’univers és el cosmos, un tot harmònic.
  9. Preservar la natura és conrear-la, potenciar-la. Cal pensar en els que vindran.
  10. Mirar i admirar la natura porta al goig, omple l’esperit, va lligat a la bellesa.
  11. Tot lloa el Senyor. Són freqüentíssims els salms d’admiració, de lloança, d’acció de gràcies. Afccionem-nos a l’esperit dels salms!
  12. La natura és un bon camí d’accès a Déu.
  13. Déu es presenta també com a terrissaire. No sols ho fou, ho és i ho seguirà fent. Evidentment això és un dels molts antropomorfismos usats per parlar de Déu.
  14. La creació es va fent, és una creació dinàmica i progressiva.
  15. La gran meravella de la creació és la vida. Tota vida.
  16. Segons el Gènesi (capítol 1er.) tot ha estat creat per la paraula. Ho volgué, digué que fos i fou fet.
  17. Tot ha estat fet “a lloança de la seva glòria”. (Ef. 1, 12, 14)
  18. Déu creà el visible i l’invisible. És més prodigiós tot el món de l’invisible. Jo així ho crec. Seria bo d’enumerar per a un mateix aquest món…
  19. L’home és l’últim de la creació segons el primer capítol del Gènesi, d’acord amb el sentit simbòlic dels set dies. Hi ha una volguda progressió entre els dies. És un  poema.
  20. Hi ha unes lleis físiques, també altres de morals que fan de la creació un harmònic de Déu.
  21. Déu creà el món de la fe i també de la ciència . Tots dos es complementen. Cap d’ells s’ha d’extralimitar. Són àmbits diferents, però s’expliquen i es donen profunditat i s’agermanen. Les fronteres són movibles quan la ciència dóna verificacions…
  22. La Bíblia i la Ciència donen i proposen dues perspectivas del món i dels homes. La bíblia s’interessa pel per què de les coses; àdhuc pel per a què. La ciència es pregunta pel què i com. El sentit el troba l’home en Déu.
  23. Déu crea, conserva i governa.
  24. Univers vol dir unitat, que fa un tot, que tota part participa del tot i que el tot està en la part. No és important únicament el qui i el què ; també ho són i més el per a què i el quan i el quant.
  25. Tota la bellesa creada per l’home és la participació del Déu de tota bellesa.
  26. La veritat de tot és amagada, és un secret a descubrir; mai ho serà del tot. Falten emcara molts i molts eureka1!
  27. La llibertat de l’home valida la llibertat de Déu i viceversa.
  28. El mal existeix. És un gran problema i un gran misteri.
  29. Déu és omnipotent però ho és autolimitant-se a la llibertat humana i a un món que s’està fent i seguirà fent-se. Déu ho ha fet tot condicionat, per pròpia decisió.
  30. L’home és tant creació com ho és un arbre i una flor.
  31. L’home és autocreació constant, cocreador. Participa en certa manera tant de la potència de Déu com de la pròpia finitud, Perquè és lliure, però també amb tot un seguit de condicionants i de limitacions.
  32. L’home és la veu i la conciència del creat. Ell té la paraula de la poesia de saber-ne els secrets, de saber-ne treure  profit, de conservar-la, perquè es pot convertir en un regal enverinat, si el dilapida ecológicament. N’és la mà i n’és el cor. Amb ells crea.
  33. Estem en permanent descoberta dela profunditat de la creació. Descobrir és literalment desvelar, treure el vel o els vels que amaguen la realitat. Això no s’acabarà mai; sempre hi ha un més endins i un més enfora, sempre hi haurà un nou i admirable lligam que desconeixíem.
  34. Essent Déu u i tri, tot porta aquests dos segells: de la unitat de fons i de la varietat de formes i figures. “La bellesa salvarà el món (Dostoievski). La bondat el salva. La veritat el va explicant i cada vegada veiem més que en el fons tot es regit per una unitat que bé es podria traduir com a “comunió”.
  35. Ningú pot usurpar la facultat de la creació. N’és participació sempre, però només.
  36. Déu patent , Déu amagat. Es corrresponen. Mai s’arriba al final de res. Acostar-s’hi és el gran goig del viure. Déu és epifànic.
  37. La paraula de Déu no para mai de dir que “es segueixi fent-se tot”. És provident amb les autolimitcions que Ell mateix s’ha imposat.
  38. Tot propènd cap a un final que serà, segons Pau, com un nou principi, una re-creació.
  39. Déu és fi, finíssim. Una flor només és un poema. Nosaltres som els qui posem el des-acord, els que desafinem.
  40. Déu és respectuós, perquè és amor. Respecta el pecador per manifestar-li que el sap i vol perdonar-lo. Déu és més gran perdonant que creant. Cada perdó és una refeta, com si haguéssim nascut de nou.
  41. Si el món físic és tan bonic i espectacular; si el món psíquic és tan profund i matisat, ¿Què no serà el món espiritual? Aquesta riquesa potencial la portes dins, és ben teva, si la treballes.
  42. La fatalitat no existeix, el destí no força ningú, la predestinació com a pedagogia, no com a finalitat, sí que existeix; té nom de llibertat, d’ètica.
  43. El bé de Déu és la roca de la fe. Si Déu no estimés no seria Déu.
  44. La creativitat és el que més ens atansa a Déu com a creador. Es pot ser creatiu en tots els àmbits de la vida.
  45. Déu crea del no-res; l’home crea ordenant el creat, descobrint-ne les lleis, creant esperit i formes.
  46. Noti’s el sentit etimològic de la paraula col·laborar: treballar juntament amb… “El meu Pare continua treballant, i jo també treballo”. Nosaltres també podem treballar amb el Fill i la inspiració en el nostre treball prové de l’Esperit Sant.
  47. No tot el que és possible és desitjable i factible per honorar l’ètica del ser i el fer evangèlic i humà diria.
  48. El pecat es fa possible des del moment en que hem estat creats lliures.
  49. Que el bé sigui honorat. És l’exclamació del Gènesi: “I veié que tot era bo!”
  50. Té més mèrit un món que pot fallar per maldat humana que no pas un món que fos tan perfecte que seria inert, no seria digne de Déu. La creació perfecta és només digna del déu teista, del déu de la raó, dels raonaments…
  51. L’home no és un déu. L’home és una criatura, li són marcats uns certs límits; quan els força i els vol traspassar és quan vol ser i fer com déu. Aleshores peca, s’autodestrueix. Rompre tota harmonia és un pecat.
  52. Fem un món nou; és possible, perquè tot és perfectible. De nosaltres depèn.
  53. El món és trencadís: n’hem de tenir cura. Començant per nosaltres mateixos, natura, cultura, espiritualitat, fe i amor.
  54. Sense Déu la creació es degrada, perquè perdem la dimensión de ser tan sols administradors.
  55. “El nostre auxili és el nom del Senyor ue ha fet el cel i la terra”
  56. Els salms estan plens de referències a Déu com a creador.
  57. “Fem l’home (i la dóna) a imatge i semblança nostra”.
  58. El Déu dels “exèrcits” té el sentit del cel i tot el firmanent: Sabaoth.
  59. “El cel és el meu tron i la terra l’escambell dels meus peus”.
  60. ¿No ho ha fet tot la meva mà i per això tot existeix?
  61. “Qualsevol regal de preu i qualsevol do perfecte ve de dalt i devallla del creador dels astres lluminosos, que mai no sofreix cap alteració ni cap eclipsi per canvi de posició” (Jm 1, 16-18)
  62. Déu és la vida mateixa, un absolut de comunicació i de relació i d’amor.
  63. Déu estima perquè crea i crea perquè estima entranyablement; dador de vida.
  64. “La glòria de Déu és que l’home visqui”.(sant Ireneu)
  65. No hi ha amor si no  hi ha llibertat, per això Déu ens ha creat lliures per “poder” estimar.
  66. “Déu crea els homes com els mars creen els continent: retirant-se (Holderlin) Déu no s’hi interfereix. Estimar és deixar que l’altre sigui lliurement ell. No interferint com Déu ho fa en nosaltres.
  67. La Bíblia no és ciència , és conciencia.
  68. Déu en crear l’home s’ha constituït en alliberador.
  69. Déu vol l’humanització de l’home, que arribi a ser-ho el més possible.
  70. Humanitzar la humanitat a partir del proïsme. (Casaldàliga)
  71. Déu és transcendent, és també immanent al mateix temps. Exclou tot dualisme i tot panteisme.
  72. Déu entrant en e l joc de la creació té tanta “necessitat” de mi com jo la tinc d’Ell.
  73. Per a Déu crear és donar, donar-se. Déu té fe en nosaltres, la seva paternitat té el sentit ple, el més ple que pot tenir la paternitat més joiosa lligada a l’esperança de plenitud de vida que es por esperar d’un nou nascut. Té expectativas, ¡les té!
  74. Ara resulta que és Déu qui creu, espera i estima molt més que a l’inrevés.
  75. “Creure en el Creador del món significa aceptar, amb esclarida confiança que el món i l’home no queden sense explicar en la seva última causa, que el món i l’home no han estat llençats absurdamene del no-res al no-res, sinó que en la plena totalitat estem plens de sentit perquè tenim en Déu la nostra causa última, el nostre Creador i el nostre autor. Som obres de Déu signades, obres d’autor.
Estem fets per a “fer-nos”. Som iniciats, esbossats només; ens hem de fer i de construir, ens hem de cultivar, cridats a ser obra d’art. Deixem-nos fer…
  1. Som terrissa, som vasos d’argila, som fràgils. Tota bellesa és frágil . Hem d’anar amb compte per a no trencar els somnis que Déu té per a cadascun de nosaltres.
  2. Hi ha una segona oportunitat. Recreació per part de Jesucrist. Les paraules que s’usen són clarament genesíaques: Nou Adm, recreats, vida nova, redimits.
  3. Ara és l’hora de llegir molt a poc a poquet “L’Himne de l’Univers o La Missa sobre el Món” de Teilhard de Chardin: “Una vegada més, Senyor, ¿quina és la més preciosa d’aquestes dues beatituds: que totes les coses em siguin un contacte amb Vós, o bé que sigueu tan “universal”, que pugui trobar-vos en tota criatura?
  4. “Incapaç de barrejar-se i de confondre’s en res amb l’ésser participat que sosté, anima i relliga, Déu és a la naixença, a la creixença, al terme de totes les coses”.
  5. Acabem amb aquest text tan bonic del cardenal Suenens:
            “Sóc home d’esperança, perquè crec que Déu és nou cada matí.
            Perquè crec que crea el món en aquest  mateix moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores.
            Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu.
            Els camins de la Providència són tot normalment sorprenents.
            No som presoners del determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociólegs.
            Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible, i amant.
            Sóc home d’esperança, i no pas per raons humanes ni per optimisme natural. Sinó simplemente, perquè crec que l’Esperit Sant actua a l’Església i en el món, fins i tot on el seu nom és ignorat.
            Sóc optimista perquè crec que l’Esperit Sant és sempre creador. Dóna cada matí, a qui el sap acollir, una llibertat tota fresca i una nova provisió de joia i de confiança.
            Jo crec en les sorpreses de l’Esperit Sant.
            El Concili va ser una sorpresa i el Papa Joan també.
            No ens l’esperàvem gens.
            ¿Qui gosaria dir que la imaginació i l’amor de Déu s’han esgotat?
            Esperar és un deure, no és un luxe.
            Esperar no és somniar. És el mitjà de transformar un somni en realitat.
            Feliços els qui tenen l’audàcia de somniar i que estan disposats a pagar el preu, perquè el seu somni prengui cos en la història dels homes”.