dimecres, 30 de novembre del 2011

DIVAGACIONS D’ADVENT

Primer diumenge:

Visquem la singularitat del nostre any litúrgic. (¡Bon any nou litúrgic!) Recerquem dins nostre l’autoestima agraïda de ser cristians. Els primers cristians seguien, com els primers, la vida de conciutadans, però es distinguen per anar més enllà que tots ells. Al document de Diognet es diu: ”Observen les lleis promulgades, però amb la seva vida van més enllà de les lleis”. El seu lema és “més i millor”.

Siguem llevat d’esperança, del goig i de la capacitat de lluita en un món procliu accentuadament al pessimisme i a la queixa. (Ens esperen dies d’evangeli…)

Visquem els cicles nadalenc i pascual des de l’acompliment a dins del que celebrarem, ja des de bon començament. Viure tot l’Advent des del Nadal ja acomplert fa 2011 anys. És més bonic i joiós disfrutar-ho, ja des d’ara, que esperar-ho només.

Diuen els savis i entesos en litúrgia que cada diumenge és Pasqua. Cert. També cada diumenge és Nadal. De fet cada dia és Nadal i Pasqua a la vegada. Cert, certíssim.

La millor preparació és ja la celebració a l’avançada o a la bestreta, com vulgueu.

Llegir per a un cristià és sempre rellegir. No correm delerosos, que ja sabem de què va la cosa i el més important no és saber el què, sinó gaudir de saber com, per què i, més encara, el per a què de tot plegat. Litúrgia en mà. Sempre llegim, quan en sabem, “en espiral” i a cada volta –mai més ben dit: endavant i amunt- des d’una perspectiva inèdita. “Aprendre a llegir és aprendre a llegir lentament i és la feina d’una vida, perquè aprendre a llegir és aprendre a llegir-nos. (Luri)

Quatre diumenges d’Advent: Toca a dues benaurances per setmana: Comencem: Primera: “Encomanem el goig i la benaurança dels pobres en l’esperit. El Regne de Déu, ja des d’ara, és ben nostre”. Segona: “Acompanyem el dol de tothom, donem consol i el Senyor serà el primer a consolar-nos a nosaltres mateixos. El consol dóna força. És prova d’amor i d’amistat tots junts.

Recomanacions (opcionals)

Llegir en el llibre “Paraula i Vida 2012” (Claret) l’evangeli de cada dia, pausadament, subratllant el trosset on Jesús ens mogui més, memoritzar-lo i rumiar-lo soviet: cada dia fem “el ple evangèlic”: benzina per a tota la jornada. “Que la Paraula de Déu tingui llarga, llarga, llarga estada entre vosaltres”.

Cada primer diumenge “banquet” eucarístic: per tele Missa des de Monserrat.

A Ràdio Estel cada dia emeten també des de Montserrat “Laudes i Vespres”. És la pregària que podem fer “en nom de tots i totes”. Som Església en pregària.

“Tot allò que feu, a qui sigui i on sigui, tingueu la seguretat i el goig d’haver-ho fet al mateix Jesús. Punt i final és a dir: punt joiós d’arribada. ¡Diana!

Encomanem-nos a Déu i a la Mare de Déu, “noia del poble Maria”, i a joiosa esperança. “A Déu m’encomano i a santa Maria, la gràcia de Déu per sempre en mi sia” (¿Recordeu?)

Visquem amb moderació, tinguem cura dels nostres “àngels de la guarda” (llegeixi’s: pobres). Donem una mà de pare, de mare, de germà gran a qui puguem. Mos que no menges, mos que dones…(¡Ai, consum, ens tens ben consumits!) Austeritat rima amb solidaritat.

I que Déu ens vagi rumorejant endins, endins: Be-nau-rat. Bee-nau-rat.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

SINTONIES

Vull fer-vos avinent -el que són les coses- que el Full Dominical ha obert a les planes centrals, un nou apartat que porta aquest títol genèric de “El cristianisme ara i aquí” que correspon al llibre de Fr. Torralba: “Jesucrist 2.0”.

Ja en començar el nostre nou curs pastoral des d’aquestes pàgines us vaig invitar a llegir-lo, a difondre’l i a fer-ne eventuals comentaris.

Em sembla que la iniciativa del Full Dominical s’adiu clarament amb el nostre propòsit genèric, al que us invitava unes setmanes abans. Us vaig dir que us facilitaríem poder-ne tenir un exemplar; i ara la meva proposta és anar comentant setmanalment, capítol per capítol, en sintonia, esperem, amb els comentaris que l’autor anirà fent. Recordeu que us deia que d’aquest llibre en podíem fer –posava l’exemple de temps passats- com l’enciclopèdia nova cada curs, que anàvem estudiant.

No sé pas com recomanar-vos-el –estic segur que us plaurà- perquè en Torralba hi fa un intent seriós de departir amb “els meus amics agnòstics” amb una valenta obertura de la seva intimitat en el ser i fer com a cristià, en un moment de perplexitats d’un cantó i, curiosament, de desvetllament i emergència arreu –moltes vegades soterrada- del fet de cercar nous valors consistents que puguin donar més amplis horitzons, i sentit més ple al viure de cada dia. Dit pel seu nom: obrir-se a una nova espiritualitat, avui. Ja ho diu ben significativament l’autor: “ara i aquí”.

En definitiva, no pretenem, ni més ni menys, que posar-nos en marxa i en sintonia amb els nous OBJECTIUS que se’ns han proposat “inauguralment, fa poc a la Sagrada Família” a tota la comunitat diocesana a partir d’aquest nou curs pastoral.

Ens en farem ressò en el blog de la Parròquia. De pas us agrairíem que el poséssiu entre les vostres entrades preferents. És el valor de la comunicació entre nosaltres, si volem esdevenir una creixent comunitat parroquial. Us en poso les sigles:

“El que fa segur i feliç el camí és fer-lo acompanyats i estimant-nos”. Bon camí.


Josep M Balcells

dissabte, 15 d’octubre del 2011

SEGUINT LES PETGES D’EN TORRALBA (1)

Comencem a caminar al pas d’en Fr. Torralba, comentant el seu llibre Jesucrist 2.0 que per millor entendre’l serà millor a través del subtítol “El cristianisme ara i aquí” que sembla que s’ha convertit en una entrada, en les pàgines centrals del Full Dominical, que esperem llarga i sucosa. Iniciem el camí conjunt a partir de la Introducció.

D’entrada: Gràcies a l’autor per la valentia en decidir-se a publicar aquest llibre que està cridat a ser-ne el blanc i negre de moltes converses. Discretament testimonial. Per res apologètic. Molt bona la seva postura; la celebro jo també. Diu ell que s’hi sent “cridat”, empès. No vol anar més enllà –i no és poc- d’un “expressar (explícitament) el que crec, allò que dóna vertebració al meu ésser, les fonts que em nodreixen la vida espiritual”. A més, a tall de filòsof, vol donar-se i donar als altres raons sobre el que creu. Raons que, ara com ara, li són vàlides, deixant obert aquest esforç de discernir, que no s’acaba mai. El misteri dóna per a tot... Si un dia en trobés de nous, de raonaments, que el fessin dubtar les hauria de seguir escatint, diu ell ben encertadament. La fe no exclou el dubte, ans al contrari ens força a entrar-hi amb delicadesa i ensems amb convicció. A propòsit...

...Permeteu que m’introdueixi jo, pobre de mi, però tinc el que en dic la teoria o la tesi del “sac”. Tots portem a l’esquena un sac imaginari, on posem les nostres ignoràncies, dubtes i suposicions. ¡No llencem allò que no entenem! Siguem discrets i prudents. No hem de tenir l’arrogància de llençar per terra allò que no entenem, allò que no veiem clar. En lloc de tirar-ho despreciativament, ho posem provisionalment en el sac. Tot allò de dins, amb el refrec del caminar, va fent-se la barreja, que poleix, allò del calleidoscopi; i es van aclarint-se les coses camí enllà de la vida. I un dia, de sobte, obrint el sac et trobes que allò que podia haver estat menystingut en un primer moment, tens la sorpresa de descobrir que ara ho entens amb nova lucidesa. No tiro res del que no entenc. Ho poso al xup xup del sac carretejat i sempre surt la gran sorpresa, no saps quan, ni quina, ni com... Allò del granet d’or del captaire i el Rei d’en Tagore. Que no vinguessin després sorpreses desagradables, per la nostra precipitació, en una desvalorització no ben pensada. Ho tinc com una mesura de saviesa i de prudència elemental, en coses humanes i més les divines. Som tan pobrets i ignorantets, que més val prevenir que lamentar a deshora.

Torno al Torralba: Creure no és fàcil i expressar-ho públicament, encara més, per pudor. Fer-ho és un exercici arriscat. Et “mostres” i de seguit surt la sorpresa, la vulnerabilitat, la crítica. És, tot amb tot, un exercici fort d’honestedat i d’autenticitat. Li hem d’agrair el repte emprés, com agraïm la visita de l’Invitat al Monestir de la Teresa Forcades. ¡Bona de debó, l’emissió! No us ho perdeu, seria una gran pèrdua...

Expressar les pròpies vivències de fe és un exercici que suposa endreçar el nostre món interior. Això pot ser doblement bo. Per a un mateix i per als altres. Deia Joan Pau II: “Feu-vos catequistes, això us farà més dones-homes de fe”. Serveix per ordenar aquest món de fons, on no hi solem pouar massa amb aquest autoanàlisi que ens seria, d’altra banda, tan i tan profitós. Ell amb encert en diu fer-ne una “auditoria espiritual”. Ja la tradició ben decantada havia consolidat -¿abans, potser no ara?- la metodologia de la Revisió de Vida (també restringidament la re-visió d’algun fet concret de vida, sota el tríptic metodològic: veure, jutjat i actuar).

Fa “aproximacions”, més que no tant defineix existencialment “l’opció personal per Crist”, a partir del que ell anomena centre de gravetat: “el diàleg íntim, personal i intransferible amb el Crist, el Mestre interior”, en expressió de sant Agustí, i en el conseqüent “seguiment de Crist, que és específic de temps, èpoques, etapes, i sobretot persones...

“Seguirem comentant”.

dilluns, 19 de setembre del 2011

TESTIMONIS -10-

(clica al damunt de la plana per engrandir el text)-2 i 3 -



- 4 i 5 -- 6 i 7 -


- i 8 -