EL MAL, PROBLEMA I MISTERI (Miquel Estradé)

El mal és problema i és misteri; com a problema, ens cal buscar-li camins de solució; com a misteri, cal que ens esforcem per trobar-li un sentit. Com a problema i com a misteri, demana un cor silenciós, pacient, esforçat i ple d’esperança.

Abans de viure’l com a problema i com a misteri, el mal se sent com una realitat. Ha existit sempre en el món, i no és aventurat de predir que mai no ens deixarà del tot, i que, a més, en serem conscients, perquè la consciència del mal amara la vida. És senzillament realitat, el pessimisme i l’optimisme comencen amb les actituds que els homes prenem davant la realitat. És una interrogació inevitable.

La posició més realista davant el mal és lluitar-hi i no deixar-s’hi vèncer. Val la pena de treballar el sentiment de solidaritat també en el bé, concretament perquè la lluita contra el mal sigui una lluita de tothom i igualment sigui de tothom el compromís de no deixar-s’hi vèncer.

El dolor, el sofriment, les desgràcies, són realment mal en tant que constitueixen una amenaça per a la identitat profunda d’aquell qui sofreix tot això; la lluita contra el mal ha de tendir a fer desaparèixer aquesta amenaça i, en tant que sigui possible, a procurar que el mal es transformi en aliment d’aquesta mateixa identitat, sense deixar tanmateix de treballar per anar reduint-lo fins a eliminar-lo radicalment, tant com ens sigui possible. Només el cansament dels qui lluiten pel bé fa possible que el mal prevalgui i s’instal·li.

L’experiència del mal ens fa sentir irremeiablement pobres. Hom se sent inerme, impotent, atuït davant la malaltia inguarible d’un ésser que estima, davant una felicitat que s’esmuny, davant tants de desigs inassolibles com treballen el cor.

L’epopeia del món i dels homes és la lluita entre el mal i l’esperança. El mal, que no descansa mai i que sempre reapareix nou i flamant, i la petita esperança, fràgil i feble, que acaba el dia rendida, però que es lleva fresca i nova per tornar a començar (Péguy).

“L’home, en apartar-se de Déu, realitza molt aviat la incorporació al món còsmic extern; com a conseqüència vingué la descomposició de l’estructura humana. Les paraules que usa per parlar del mal són significatives: perversió, rebel·lió violència, usurpació. El món està descentralitzat; l’ésser està dividit”. En el problema del mal ningú no pot prendre el rol d’espectador. Més i tot que la mort, el mal ens fa sentir la nostra limitació. El mal del mal és que fa malbé. Qualsevol fet és un mal quan espatlla l’individu, quan fa que una persona o una cosa deixen de ser allò que voldríem ser, o que hauríem de ser. El mal és mal, en tant que destorba, ataca o amenaça la nostra identitat. El mal és l’antirrealització de l’home, l’obstacle que s’oposa a la seva plenitud. Contaminar i desintegrar és fer malbé. El mal sempre se situa en la zona dels obstacles per a l’assoliment d’allò que creiem essencial a la nostra identitat , en tot allò, plaent o desagradable, que contraria la nostra realitat profunda.

Potser ens hem deixat enlluernar pels camins fàcils, per la comoditat del corrent avall. “En el món hom cerca en general d’anar del més difícil cap al més fàcil. I és per això que la seguretat està matant la fe, el confort matant el risc, un cert humanitarisme està matant la caritat, la religió del progrés mata l’esperança, l’erotisme mata l’amor, la felicitat la joia”.

Sempre ens fem preguntes. Ens defineixen la capacitat i la voluntat de preguntar. L’home és servidor de la veritat a partir de la ignorància i passant pel dubte, dues coses que el duen inevitablement a preguntar, tot remarcant-li la gran dignitat de la pregunta.

Allò que realment és mal per a algú sempre depèn d’allò en què aquest algú situa la seva identitat; tothom tindrà per mal qualsevol cosa que faci malbé allò que pensa que és, o que li representi una amenaça a allò a què aspira: que aquesta cosa sigui dolorosa o agradable, plaent o desplaent, serà una circumstància afegida, però determinant. Dolor, sofriment, fracàs no són conceptes idèntics i intercanviables amb el de mal; aquest mot de mal caldria, doncs, reservar-lo per a allò que ataca, amenaça o impedeix la realització de la identitat de cadascú. Tot el llenguatge del NT porta a no confondre mai el sofriment i el dolor amb el mal. L’home nou té una nova identitat, contra la qual només hi ha un mal: la seva possible separació de Déu. El nom d’aquest mal és pecat, mot que tradueix el terme grec amartia, la significació del qual se situa en la línea de la no realització, del fracàs en el terreny profund de la identitat. En el terreny de les vivències el mal serà sempre superat pel bé sobre el qual parasita. A condició que el bé no es cansi.

De fet, allò que més ens turmenta i sovint ens revela és no saber el perquè de tant de mal. Si podíem destriar les causes del mal i comprendre’n la finalitat; si podíem saber d’on ve i per a què serveix, em sembla que restaríem força aquietats, almenys mentre el mal no ens toqués de la vora. La gran pregunta és “aquesta taca fosca en l’obra creada per un Déu que és bo: tot un repte. Els homes hem oscil·lat al llarg de la història entre els pols que els grecs marcaren: l’evasió, la il·lusió, el fatalisme, l’heroisme, quatre actituds que en realitat defugen el mal com a problema perquè tenen en comú una velada consciència de no poder-hi fer res. No s’adonen que el mal no és només un fet que cal acceptar com a realitat, sinó que és una situació contra la qual és necessari lluitar i que caldria entendre, o cercar-li un sentit, perquè el mal, si és problema, és també misteri.

Valdria més confessar obertament que no hi ha “explicació” al misteri del mal, que una explicació racional fóra més escandalosa que el misteri mateix, perquè l’explicació es troba més enllà de tot allò que puguem copsar: en l’acompliment de tota vida que podem només esperar i servir. L’actitud vàlida davant del mal no és tant de comprendre’l com de combatre’l.

El mal és un misteri i, com tot misteri, és signe. Els misteris també assenyalen camins, que no seran camins de solució lògica, o de comprensió intel·lectual, però seran uns camins que faran possible de veure la vida amb una llum nova. Caldrà evidentment posseir la clau de lectura pròpia dels misteris, una atenció humil i de molt discerniment. L’home s’irrita davant els misteris en la mesura en què ha deixat de ser un misteri per a si mateix. El misteri ens invita a reconèixer no que hi ha coses que no poden ser enteses, sinó més aviat a adonar-nos que són massa riques per a ser simplement per a ser enteses. Davant tot misteri autèntic, i, doncs, davant del misteri del sofriment, cal omplir-se de reverència, gairebé d’esperit d’adoració, d’humilitat i de silenci. (Torralba)

Podem dir que el fet del mal en el món és un misteri en l’ordre de la comprensió que arrossega uns problemes i uns compromisos en el camp de l’actuació, o bé que és un problema d’ordre pràctic que ens aboca a un misteri en el camp de la comprensió. Les dues fòrmules tenen l’interès de no separar problema i misteri, cosa en què cal insistir, perquè la tirada a dissociar-los és natural, una tirada que torna còmodes unes situacions que altrament es presenten difícils. Si la temptació és dissociar, l’esforç haurà d’anar dirigit a integrar, l’únic camí que, partint d’una realitat múltiple i vària ens durà a una comprensió més profunda de la vida. Això ens obligarà a un equilibri difícil que no sempre sabrem mantenir. “No podem ser un infant davant Déu, si no som suficientment adults davant dels homes” (Marc Oraison) L’acceptació del mal com a misteri i la lluita contra el mal com a problema demanen un esforç de maduració, de personalització, d’enteresa a nivell d’home, que és la nostra primera vocació i una condició per a poder ser el que hem de ser a nivell de cristians. El mal, doncs, problema i misteri inseparablement units, inevitablement inseparables, tot i que puguem separar-los lògicament amb vista a una millor anàlisi, ens ha de dur a una vida d’aprofundiment en la fe i d’esforç en el combat, dues actituds que marquen la identitat de l’home cristià.

És recomanable de precisar que parlo del sofriment i del dolor acollits, no buscats, assumits, no desitjats. Mai no he entès que sigui desitjable i aconsellable de cercar el sofriment, la incomoditat, les carències només per l’aspecte de dolor que tenen. Sé que hi ha racons del nostre cor que només el sofriment madura, però a mi m’agradaria més que poguéssim madurar igualment sense haver de patir...

La resposta al mal com a misteri és sempre Jesucrist. Per al creient, el poder del mal ha estat destronat per la victòria de Jesucrist que és també la nostra victòria. “Déu no ha vingut a suprimir el sofriment. Ni l’ha vingut a explicar. Ha vingut a omplir-lo amb la seva presència”. (P. Claudel).

La nostra actitud enfront del mal és un vaivé entre problema i misteri, un intent d’integració no sempre fàcil de problema i de misteri. Misteri evoca una actitud de fe; problema comporta una activitat esforçada. La lluita no ens ha de fer perdre la fe, però la fe no ens pot fer plegar els braços i deixar de lluitar, fins que el mal sigui vençut.

Hem dit i redit que allò que cuida convertir el sofriment i el dolor en mal és només l’amenaça que en pot resultar per a la identitat de la persona. Tot dolor té el perill de rosegar les arrels de la dignitat de l’home i amagar-li l’excel·lència d’allò que és com a home.

Hem dit que combatre el mal és una condició per a vèncer-lo, que davant el mal no podem prendre una actitud de resignació, que cal lluitar-hi sense respir. Sabem que el problema del mal no es resol amb un discurs, sinó amb un combat. Un dels efectes que el mal té sobre l’home és precisament que el duu pel camí de la desesperació, amb tot el ròssec de dimissions que la pèrdua de l’esperança comporta. Enmig d’un sofriment fiblant pot quedar bloquejada la nostra capacitat d’esperança, i no ens podem imaginar que la cosa canviï. “L’esperança és el pressentiment que la imaginació és més real i la realitat menys reals que no semblen. És el sentiment que la darrera paraula no pertany a la brutalitat dels fets que oprimeixen i reprimeixen. És suposar que la realitat és molt més complexa del que ho vol fer creure el realisme, que les fronteres del possible no estan determinades pels límits del present, i que, de manera sorprenent, la vida és creadora i obre el camí de llibertat i de resurrecció”. Sense deixar de parlar del misteri del mal, hauríem de parlar del misteri del bé. La joia, al cap i a la fi, és tan misteriosa com el sofriment; l’amor és més admirable que l’odi, davant del fet de la mort, hauríem de saber meravellar-nos de la vida.

Déu sap per quins camins comença l’home a ser dolent, però la cosa certa és que ningú no comença de grat a fer el mal, ans sempre ho fa responent a una agressió sentida com a injusta. “L’experiència m’ha ensenyat, massa tard, que no podem judicar els homes per la seva part defectuosa, sinó pel racó de bondat que han mantingut intacte des de la seva infantesa, per molt endins que hàgim anat a cercar-lo”. Cada dia constatem que els homes no es forgen només a còpia d’encerts, sinó també a base de fallades. La nostra possibilitat d’error demana una experiència de desencert. És cert que del sofriment pot venir una desintegració de la persona, però també ho és que en pot sortir una nova densitat i un gran enriquiment, perquè el sofriment, en arrancar un ésser d’allò que té, l’orienta cap a allò que és. Cal advertir del perill de caure en l’apologia del dolor , en allò que podríem nomenar golosia de sofriment, que sol néixer d’algun desballestament psíquic i deriva en expressions morboses.

Ho hem dit i repetit: l’única arma de què el mal realment disposa en la seva oposició al bé és aconseguir que el bé es cansi.

Malauradament el bé no és notícia. El bé no és escandalós , ni mou xivarri. Hi podem passar pel costat sense adonar-nos-en. Existeixen persones afortunades que per temperament i per educació el saben descobrir i en gaudeixen. Poques. La majoria, potser, la immensa majoria dels homes, estem enlluernats pel mal. La casta dels malcontents, d’aquells que sempre veuen el cantó negre de les coses, és una casta tenaç i tossuda, que no accepta de desaparèixer. El bé és tanmateix una realitat, l’única, i té la paciència de totes les realitats. El qui estima és pacient, tot ho aguanta, tot ho suporta. Una de les causes del cansar-se pot ser precisament la poca fe en el bé. La fe en el bé s’ha d’estendre arreu on calgui comptar amb el bé: la possibilitat del bé de l’altre, la tossuderia del bé en el que lluita. Una altra causa de l’abandó, potser més important encara, és la manca de solidaritat, perquè es troben soles a lluitar-hi.

No podem entendre Déu i el mal; no podem quedar-nos amb Déu i el mal en un equilibri estable i harmònic. Déu i el mal són dos pols entre els quals la tensió és contínua i el balanceig, inevitable.

Aquesta és la tragèdia: si Déu no existeix, el sofriment es perd! El sofriment és inútil, no serveix per a res. I com que allò que existeix no és el sofriment, sinó l’home que sofreix, allò que es perd, allò que resulta inútil, allò que no serveix per a res, és l’home! Jesucrist és el qui ens ha fet conscients que l’home que sofreix no és un inútil, no és algú que no serveix per a res. Misteriosament d’una banda i amb tot l’esforç de la seva lluita contra el mal, per l’altra, Jesucrist ha estat la resposta al misteri etern del mal, del dolor, del sofriment. Per això el misteri demana reverència i confiança. L’home s’irrita davant els misteris precisament perquè ha deixat de ser misteri per a si mateix, o senzillament perquè no accepta i acull amb senzillesa i simplicitat el misteri que ell és. L’amor és la força que s’oposa per dintre als obstacles que troba la nostra identitat d’home; que l’amor mata la por i que tota convicció que mati la por serà una arma contra el mal. En darrera anàlisi, allò que hom no fa per amor i per a l’Amor acaba invariablement fent-se contra l’Amor. (G. Marcel) Joia i dolor són inseparables. Fer-se insensible al dolor, és fer-se insensible a la joia. “Només és capaç veritablement de sofrir aquell qui pot fruir profundament” (Gz. Faus) Només podem enfrontar-nos amb el mal amb una vida profunda. La superficialitat anestesia l’ànima i, si la fa incapaç de sofrir, també la torna incapaç de la veritable joia.

Voler viure el mal com a problema i com a misteri equival d’alguna manera a la integració que ens cal entre risc i seguretat. És escandalós de glorificar-los i és de covard eludir-los. I és tanmateix necessari de viure’ls a ple i sempre.