SEGUINT LES PETGES D’EN TORRALBA (5)
L’Expressió anacronisme no solament té aquesta connotació de ser cosa desfassada, relíquia d’uns temps no sols pretèrits sinó passats, marcits, depassats. També si la valorem des d’un punt de vista estrictament etimològic podríem dir ben bé cosa “de fora, de més amunt de tot temps”. Si no és privatiu d’un temps històric determinat, podríem dir que és perfectament vàlid per a tots els temps. Penso que s’adiria millor a l’essència del cristianisme, que essent vàlida per a tots els temps, mai s’esgotaria en cap temps recorregut. Seria la paradoxa de que, essent profundament temporal, superaria sempre les expressions limitades de cada temps. Ni qualsevol temps passat és el millor, ni el futur, per ser-ho, no té cap garantia de ser millor. Jesús és l’Amo i Senyor de tots els temps. Ell n’és l’Alfa i l’Omega. Encarnat, sí, Ressuscitat també. No compten els temps, sempre queda obert a vivències personals o de grups concrets que no van marcades pel kronos, sinó pel kairós. La gràcia s’envola i endinsa allà on no compten temps de rellotge, sinó d’aquell present que quan és autèntic es pot donar en qualsevol dels “ara i aquí”. La veritat, deia von Balthasar és polifònica, ho és també aquesta vivència cristiana, més enllà d’on es dóna. Hi ha un punt d’intemporalitat que plana més que una història de temps i llocs heterogenis. Defenso que el cristianisme és, d’una part tan humà que té sempre arrels “d’un temps i d’un país”, però que és al mateix temps tan atemporal que supera les contingències, perquè es fa transcendent. És “l’ara i aquí”, però i més. Una manera de transtemporalitat de que gaudeixen les coses divines en Crist. El cristianisme quan és autèntic és sempre novetat i sorpresa. Dic sempre: aquí o allí, ahir, avui, demà i demà passat.
Res més lluny de la repetició que es gasta en ella mateixa. El context és a tenir en compte, sí; però el jo és sempre el jo, tot i essent la circumstància variable, mudable. Condiciona però no fins al punt de ser condició de possibilitat o d’impossibilitat. L’autenticitat en tots el cassos és el barem vàlid, més que no pas la historicitat d’un abans o d’un per venir
La novetat en el sentit de moda, com allò que ara “toca”, no vol dir de cap manera allò bo i millor. Tantes vegades és ben bé a l’inrevés. Tatuatge avui, correm-hi tots. Ara la cua es fa per treure-se’ls. I així en tantes coses i àdhuc suposadament pensaments. Moda, bluf...
¿Qui ho ha dit que el cristianisme és cosa d’abans? No seria millor dir que és de sempre i que no s’esgota en les vivències hagudes i que no és de “mai”, d’una manera complerta. Tot el més són aproximacions. Ja ho diu en Torralba: No en serem mai, de cristians, del tot; només serem sempre aprenents, que no és pas poc...
El cristianisme veritable és una crida permanent al més i millor; en una paraula, a la qualitat en el viure. Cada vegada menys ideologitzat, més lliure, certament en “la llibertat dels fills de Déu”. Per exemple quan Rahner diu l’expressió: “Els cristians del segle XXI o seran místics (experimentadors de Déu) o no seran” vol dir que avui el que preval pels homes contemporanis és l’experiència, no el saber de cor el catecisme ni els rituals. Se’ns demana autenticitat i no val la fluixa identificació amb un grup. O s’intenta ser de veritat, per bé que sempre en el més o menys de l’intent o bé ja no es valora. Per això estem en temps de testimonis, no de mestres (Pau VI).
Ja han passat els temps d’identificació per ser “practicants”. Avui és la vida la que practica o no. Ara el metro-patró és l’evangeli. I l’evangeli pràctic: el de Mateu 25, 31ss. on es posa de relleu que Jesús s’identifica amb els petits i marginats. Per això Càritas és una excel.lent demostració de que el cristianisme és el motor més pur del que és cadascú. I no ens podem refugiar en l’anonimat del “entre tots ho farem tot” indiscriminat. O hi ets en aquest anònim o no hi ets.
La ciència és el gran “alibi” dels nostres temps. La ciència té de bo que és permanentment una hipòtesi de treball i d’entesa, fins que no sigui substituïda per una nova hipòtesi que doni noves explicacions dels fets. Fa temps que ha esdevingut humil. No ho explica pas tot, i això la porta a investigar de nou: és un no parar. Aquesta actitud de recerca permanent ens ve a dir que més enllà de la “realitat” hi ha un altre món d’intangibilitat. Es podria dir que tot està ungit de misteri. Ningú té la clau del saber definitiu. Són els savis de veritat els que arriben a dir: “només sé que no sé res”. Sempre al brocal del misteri, abocat Unamuno al pou dels dominics de Sant Esteve de Salamanca... Siguem humils en el saber i el no saber. En el creure i en el no creure. En el fons no fem més que el que va dir el concili Vaticà II: Sempre oberts, cap enfora i cap endins. L’Església sempre resta “reformanda” com a institució humana que és. Som nosaltres els que ens hem de reformar i reformular a mesura que anem tenint experiències de Déu més intenses... El Regne de Déu és sempre incoatiu. Tot està en trànsit, però hem de saber transitar, no ens podem parar i dir: “¡Ja ho tinc! Això és definitivament el que és”. Massa pretenciós, poc humà. El canvi és una característica ben humana. Però ja ens adverteix la saviesa de segles: La naturalesa no fa salts mortals; és progressiva, va endavant, malgrat moments foscos com la cara amagada de la lluna.
Si hi féssim intervenir més la gràcia (kairós) que ens és donada, entendríem molt més i millor la precarietat i també les possibilitats del nostre viure cristià. Seríem més creïbles a ulls externs i més humils i esforçats a ulls interns. Ser cristià és per a cadascú que s’hi ha sentit cridat el millor que li podia esdevenir. Per això en donem gràcies integrals i integradores de tota la nostra vida viscuda i per viure.
En aquestes que llegeixo al diari la columna de Pilar Rahola que es titula: Elogi de la tradició. Ella que no s’amaga de ser agnòstica (tendra hi afegeixo jo) fa una repassada a les postures menyspreadores de la progressia que volia refer el món i que l’ha ajudat a desfer-se en tantes coses. Comença així, en el seu estil una mica massa irònic, però que hi toca, vaja que hi toca: “Un dels mals que ens ha llegat l’empanada col·lectiva del 68 ha estat el menyspreu als hàbits que s’inscrivien en un pensament fort de la vida. Conceptes com ara família, autoritat, tradició foren gravats amb la lletra escarlata de l’adulteri progressista i va passar a formar part del llegat de la dreta ultramuntana. És a dir, no entengueren que estaven davant d’hàbits humans arrelats i molt efectius per a la felicitat de la gent, i varen provocar l’enorme desconcert que ara ens tenalla”... I passo al darrer paràgraf: “¿No és progrés la capacitat de millorar el present bo i partint del respecte al passat? Allò que som i allò que hem estat. La tradició és això, un cant a la dignitat de la nostra identitat, un homenatge a les generacions que ens han construït. Menysprear-ho en nom del progrés no millora la societat. Només la fa més perduda, més trista i més desconcertada”.
Bé ja anirem continuant, que anem per bon camí...
L’Expressió anacronisme no solament té aquesta connotació de ser cosa desfassada, relíquia d’uns temps no sols pretèrits sinó passats, marcits, depassats. També si la valorem des d’un punt de vista estrictament etimològic podríem dir ben bé cosa “de fora, de més amunt de tot temps”. Si no és privatiu d’un temps històric determinat, podríem dir que és perfectament vàlid per a tots els temps. Penso que s’adiria millor a l’essència del cristianisme, que essent vàlida per a tots els temps, mai s’esgotaria en cap temps recorregut. Seria la paradoxa de que, essent profundament temporal, superaria sempre les expressions limitades de cada temps. Ni qualsevol temps passat és el millor, ni el futur, per ser-ho, no té cap garantia de ser millor. Jesús és l’Amo i Senyor de tots els temps. Ell n’és l’Alfa i l’Omega. Encarnat, sí, Ressuscitat també. No compten els temps, sempre queda obert a vivències personals o de grups concrets que no van marcades pel kronos, sinó pel kairós. La gràcia s’envola i endinsa allà on no compten temps de rellotge, sinó d’aquell present que quan és autèntic es pot donar en qualsevol dels “ara i aquí”. La veritat, deia von Balthasar és polifònica, ho és també aquesta vivència cristiana, més enllà d’on es dóna. Hi ha un punt d’intemporalitat que plana més que una història de temps i llocs heterogenis. Defenso que el cristianisme és, d’una part tan humà que té sempre arrels “d’un temps i d’un país”, però que és al mateix temps tan atemporal que supera les contingències, perquè es fa transcendent. És “l’ara i aquí”, però i més. Una manera de transtemporalitat de que gaudeixen les coses divines en Crist. El cristianisme quan és autèntic és sempre novetat i sorpresa. Dic sempre: aquí o allí, ahir, avui, demà i demà passat.
Res més lluny de la repetició que es gasta en ella mateixa. El context és a tenir en compte, sí; però el jo és sempre el jo, tot i essent la circumstància variable, mudable. Condiciona però no fins al punt de ser condició de possibilitat o d’impossibilitat. L’autenticitat en tots el cassos és el barem vàlid, més que no pas la historicitat d’un abans o d’un per venir
La novetat en el sentit de moda, com allò que ara “toca”, no vol dir de cap manera allò bo i millor. Tantes vegades és ben bé a l’inrevés. Tatuatge avui, correm-hi tots. Ara la cua es fa per treure-se’ls. I així en tantes coses i àdhuc suposadament pensaments. Moda, bluf...
¿Qui ho ha dit que el cristianisme és cosa d’abans? No seria millor dir que és de sempre i que no s’esgota en les vivències hagudes i que no és de “mai”, d’una manera complerta. Tot el més són aproximacions. Ja ho diu en Torralba: No en serem mai, de cristians, del tot; només serem sempre aprenents, que no és pas poc...
El cristianisme veritable és una crida permanent al més i millor; en una paraula, a la qualitat en el viure. Cada vegada menys ideologitzat, més lliure, certament en “la llibertat dels fills de Déu”. Per exemple quan Rahner diu l’expressió: “Els cristians del segle XXI o seran místics (experimentadors de Déu) o no seran” vol dir que avui el que preval pels homes contemporanis és l’experiència, no el saber de cor el catecisme ni els rituals. Se’ns demana autenticitat i no val la fluixa identificació amb un grup. O s’intenta ser de veritat, per bé que sempre en el més o menys de l’intent o bé ja no es valora. Per això estem en temps de testimonis, no de mestres (Pau VI).
Ja han passat els temps d’identificació per ser “practicants”. Avui és la vida la que practica o no. Ara el metro-patró és l’evangeli. I l’evangeli pràctic: el de Mateu 25, 31ss. on es posa de relleu que Jesús s’identifica amb els petits i marginats. Per això Càritas és una excel.lent demostració de que el cristianisme és el motor més pur del que és cadascú. I no ens podem refugiar en l’anonimat del “entre tots ho farem tot” indiscriminat. O hi ets en aquest anònim o no hi ets.
La ciència és el gran “alibi” dels nostres temps. La ciència té de bo que és permanentment una hipòtesi de treball i d’entesa, fins que no sigui substituïda per una nova hipòtesi que doni noves explicacions dels fets. Fa temps que ha esdevingut humil. No ho explica pas tot, i això la porta a investigar de nou: és un no parar. Aquesta actitud de recerca permanent ens ve a dir que més enllà de la “realitat” hi ha un altre món d’intangibilitat. Es podria dir que tot està ungit de misteri. Ningú té la clau del saber definitiu. Són els savis de veritat els que arriben a dir: “només sé que no sé res”. Sempre al brocal del misteri, abocat Unamuno al pou dels dominics de Sant Esteve de Salamanca... Siguem humils en el saber i el no saber. En el creure i en el no creure. En el fons no fem més que el que va dir el concili Vaticà II: Sempre oberts, cap enfora i cap endins. L’Església sempre resta “reformanda” com a institució humana que és. Som nosaltres els que ens hem de reformar i reformular a mesura que anem tenint experiències de Déu més intenses... El Regne de Déu és sempre incoatiu. Tot està en trànsit, però hem de saber transitar, no ens podem parar i dir: “¡Ja ho tinc! Això és definitivament el que és”. Massa pretenciós, poc humà. El canvi és una característica ben humana. Però ja ens adverteix la saviesa de segles: La naturalesa no fa salts mortals; és progressiva, va endavant, malgrat moments foscos com la cara amagada de la lluna.
Si hi féssim intervenir més la gràcia (kairós) que ens és donada, entendríem molt més i millor la precarietat i també les possibilitats del nostre viure cristià. Seríem més creïbles a ulls externs i més humils i esforçats a ulls interns. Ser cristià és per a cadascú que s’hi ha sentit cridat el millor que li podia esdevenir. Per això en donem gràcies integrals i integradores de tota la nostra vida viscuda i per viure.
En aquestes que llegeixo al diari la columna de Pilar Rahola que es titula: Elogi de la tradició. Ella que no s’amaga de ser agnòstica (tendra hi afegeixo jo) fa una repassada a les postures menyspreadores de la progressia que volia refer el món i que l’ha ajudat a desfer-se en tantes coses. Comença així, en el seu estil una mica massa irònic, però que hi toca, vaja que hi toca: “Un dels mals que ens ha llegat l’empanada col·lectiva del 68 ha estat el menyspreu als hàbits que s’inscrivien en un pensament fort de la vida. Conceptes com ara família, autoritat, tradició foren gravats amb la lletra escarlata de l’adulteri progressista i va passar a formar part del llegat de la dreta ultramuntana. És a dir, no entengueren que estaven davant d’hàbits humans arrelats i molt efectius per a la felicitat de la gent, i varen provocar l’enorme desconcert que ara ens tenalla”... I passo al darrer paràgraf: “¿No és progrés la capacitat de millorar el present bo i partint del respecte al passat? Allò que som i allò que hem estat. La tradició és això, un cant a la dignitat de la nostra identitat, un homenatge a les generacions que ens han construït. Menysprear-ho en nom del progrés no millora la societat. Només la fa més perduda, més trista i més desconcertada”.
Bé ja anirem continuant, que anem per bon camí...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada