SEGUINT LES PETGES D’EN TORRALBA (5)

L’Expressió anacronisme no solament té aquesta connotació de ser cosa desfassada, relíquia d’uns temps no sols pretèrits sinó passats, marcits, depassats. També si la valorem des d’un punt de vista estrictament etimològic podríem dir ben bé cosa “de fora, de més amunt de tot temps”. Si no és privatiu d’un temps històric determinat, podríem dir que és perfectament vàlid per a tots els temps. Penso que s’adiria millor a l’essència del cristianisme, que essent vàlida per a tots els temps, mai s’esgotaria en cap temps recorregut. Seria la paradoxa de que, essent profundament temporal, superaria sempre les expressions limitades de cada temps. Ni qualsevol temps passat és el millor, ni el futur, per ser-ho, no té cap garantia de ser millor. Jesús és l’Amo i Senyor de tots els temps. Ell n’és l’Alfa i l’Omega. Encarnat, sí, Ressuscitat també. No compten els temps, sempre queda obert a vivències personals o de grups concrets que no van marcades pel kronos, sinó pel kairós. La gràcia s’envola i endinsa allà on no compten temps de rellotge, sinó d’aquell present que quan és autèntic es pot donar en qualsevol dels “ara i aquí”. La veritat, deia von Balthasar és polifònica, ho és també aquesta vivència cristiana, més enllà d’on es dóna. Hi ha un punt d’intemporalitat que plana més que una història de temps i llocs heterogenis. Defenso que el cristianisme és, d’una part tan humà que té sempre arrels “d’un temps i d’un país”, però que és al mateix temps tan atemporal que supera les contingències, perquè es fa transcendent. És “l’ara i aquí”, però i més. Una manera de transtemporalitat de que gaudeixen les coses divines en Crist. El cristianisme quan és autèntic és sempre novetat i sorpresa. Dic sempre: aquí o allí, ahir, avui, demà i demà passat.

Res més lluny de la repetició que es gasta en ella mateixa. El context és a tenir en compte, sí; però el jo és sempre el jo, tot i essent la circumstància variable, mudable. Condiciona però no fins al punt de ser condició de possibilitat o d’impossibilitat. L’autenticitat en tots el cassos és el barem vàlid, més que no pas la historicitat d’un abans o d’un per venir

La novetat en el sentit de moda, com allò que ara “toca”, no vol dir de cap manera allò bo i millor. Tantes vegades és ben bé a l’inrevés. Tatuatge avui, correm-hi tots. Ara la cua es fa per treure-se’ls. I així en tantes coses i àdhuc suposadament pensaments. Moda, bluf...

¿Qui ho ha dit que el cristianisme és cosa d’abans? No seria millor dir que és de sempre i que no s’esgota en les vivències hagudes i que no és de “mai”, d’una manera complerta. Tot el més són aproximacions. Ja ho diu en Torralba: No en serem mai, de cristians, del tot; només serem sempre aprenents, que no és pas poc...

El cristianisme veritable és una crida permanent al més i millor; en una paraula, a la qualitat en el viure. Cada vegada menys ideologitzat, més lliure, certament en “la llibertat dels fills de Déu”. Per exemple quan Rahner diu l’expressió: “Els cristians del segle XXI o seran místics (experimentadors de Déu) o no seran” vol dir que avui el que preval pels homes contemporanis és l’experiència, no el saber de cor el catecisme ni els rituals. Se’ns demana autenticitat i no val la fluixa identificació amb un grup. O s’intenta ser de veritat, per bé que sempre en el més o menys de l’intent o bé ja no es valora. Per això estem en temps de testimonis, no de mestres (Pau VI).

Ja han passat els temps d’identificació per ser “practicants”. Avui és la vida la que practica o no. Ara el metro-patró és l’evangeli. I l’evangeli pràctic: el de Mateu 25, 31ss. on es posa de relleu que Jesús s’identifica amb els petits i marginats. Per això Càritas és una excel.lent demostració de que el cristianisme és el motor més pur del que és cadascú. I no ens podem refugiar en l’anonimat del “entre tots ho farem tot” indiscriminat. O hi ets en aquest anònim o no hi ets.

La ciència és el gran “alibi” dels nostres temps. La ciència té de bo que és permanentment una hipòtesi de treball i d’entesa, fins que no sigui substituïda per una nova hipòtesi que doni noves explicacions dels fets. Fa temps que ha esdevingut humil. No ho explica pas tot, i això la porta a investigar de nou: és un no parar. Aquesta actitud de recerca permanent ens ve a dir que més enllà de la “realitat” hi ha un altre món d’intangibilitat. Es podria dir que tot està ungit de misteri. Ningú té la clau del saber definitiu. Són els savis de veritat els que arriben a dir: “només sé que no sé res”. Sempre al brocal del misteri, abocat Unamuno al pou dels dominics de Sant Esteve de Salamanca... Siguem humils en el saber i el no saber. En el creure i en el no creure. En el fons no fem més que el que va dir el concili Vaticà II: Sempre oberts, cap enfora i cap endins. L’Església sempre resta “reformanda” com a institució humana que és. Som nosaltres els que ens hem de reformar i reformular a mesura que anem tenint experiències de Déu més intenses... El Regne de Déu és sempre incoatiu. Tot està en trànsit, però hem de saber transitar, no ens podem parar i dir: “¡Ja ho tinc! Això és definitivament el que és”. Massa pretenciós, poc humà. El canvi és una característica ben humana. Però ja ens adverteix la saviesa de segles: La naturalesa no fa salts mortals; és progressiva, va endavant, malgrat moments foscos com la cara amagada de la lluna.

Si hi féssim intervenir més la gràcia (kairós) que ens és donada, entendríem molt més i millor la precarietat i també les possibilitats del nostre viure cristià. Seríem més creïbles a ulls externs i més humils i esforçats a ulls interns. Ser cristià és per a cadascú que s’hi ha sentit cridat el millor que li podia esdevenir. Per això en donem gràcies integrals i integradores de tota la nostra vida viscuda i per viure.

En aquestes que llegeixo al diari la columna de Pilar Rahola que es titula: Elogi de la tradició. Ella que no s’amaga de ser agnòstica (tendra hi afegeixo jo) fa una repassada a les postures menyspreadores de la progressia que volia refer el món i que l’ha ajudat a desfer-se en tantes coses. Comença així, en el seu estil una mica massa irònic, però que hi toca, vaja que hi toca: “Un dels mals que ens ha llegat l’empanada col·lectiva del 68 ha estat el menyspreu als hàbits que s’inscrivien en un pensament fort de la vida. Conceptes com ara família, autoritat, tradició foren gravats amb la lletra escarlata de l’adulteri progressista i va passar a formar part del llegat de la dreta ultramuntana. És a dir, no entengueren que estaven davant d’hàbits humans arrelats i molt efectius per a la felicitat de la gent, i varen provocar l’enorme desconcert que ara ens tenalla”... I passo al darrer paràgraf: “¿No és progrés la capacitat de millorar el present bo i partint del respecte al passat? Allò que som i allò que hem estat. La tradició és això, un cant a la dignitat de la nostra identitat, un homenatge a les generacions que ens han construït. Menysprear-ho en nom del progrés no millora la societat. Només la fa més perduda, més trista i més desconcertada”.

Bé ja anirem continuant, que anem per bon camí...

SEGUINT LES PETGES D’EN TORRALBA (2)

¡Em fet sort! Quan ara Escriche, ja he vist que al Full Dominical va seguint en Torralba fent comentaris sobre la seva obra, tal com prevèiem i desitjàvem. En el capítol que comenta avui ens parla de la fascinació de les religions de l’Extrem Orient. Estem vivint un fenómen de permeabilització en les nostres creences en contacte i osmòsi amb les savieses ancestrals de la Índia, la Xina i el Japò. Això no és d’ara, ja foren visitades iniciàticament, des del segle passat per escriptors de vàlua i esdevingudes després com un moviment gairebé contracultural. No poso exemples, però són de sobres coneguts. Ara, ja suposa una mena de pluriferació que abasta molta gent, àdhuc de casa. Alguns hi cerquen escalfor en la intempèrie que pateix aquesta cultura occidental que ha occit tradicions, sense haver-les conegut potser, o bé pel fenómen dels contrabalenceigs d’epoca… Hi ha gent que en el desert de les religions està cercant el contrapès al món làs d’avui, meaterialitzat, en una com invitació a activar un millor funcionament del cos i de la ment; i en certes pràctiques hi troben salut i serenor físiques i mentals i es podria dir, sense haver-les viscudes abans des de la base de les fes tradicionals i de lurs espiritualitats. Diu l’autor: “Augmenten el nombre de persones que se senten atretes a practicar formes d’espiritualitat provinents de l’Extrem Orient, unes formes que inclouen harmònicament l’exercitació del cos i de la ment, el control del flux mental i emocional, l’exercici de la respiració i de la meditació transcendental”. “Hi troben un fort assossegament , una manera de combatre les contrarietats i els patiments de l’existència, pràctiques que comprenen clarament i poden aplicar-les en la seva vida pràctica”. L’estrès sotja tantes vides…

El problema en què ens trobem podria raure en menystenir o considerar “snob” pràctiques que tenen plena vigència des de segles, àdhuc mil·lennis i que aporten una pacificació interior i una serenor que no han trobat –per dissort i imperície de la transmissió de la fe- en les religions tradicionals, que venen substituïdes podem ben dir que o per ignorància o a voltes per prejudicis. Es dóna un aiguabarreig avui entre psicologia, sapiencials i religiositat que obvien l’obertura a les “fes”. Cal d’entrada fer aquesta distinció entre religiositat i fe, perquè són actituds distintes. Al llarg de l’obra d’en Torralba quedarà ben clar. Benvingudes siguin totes les ajudes d’interiorització, sempre que ens donin complementacions pràctiques a la fe, essent aquesta com l’arrel última de la pròpia existència. Cal obrir-nos a conèixer bé les cosmovisions que hi ha al darrere de cada moviment espiritual. Cal sumar -mai restar- a menys que no siguin sumands heterogenis. Moltes d’aquestes pràctiques són compatibles amb una fe cristiana. Amb tot cal ser “cautelós” –diu Torralba- en no fer un poti poti, un sincretisme, una espiritualitat “self service”, pretenent que totes les diverses peces de jocs diferents es vulguin fer encaixar en un tauler únic.

Respecte al budisme, que Torralba coneix molt bé, creu que s’ha de conèixer a fons, perquè hi ha expressions bàsiques que les podem prendre per sinònimes i que en justesa no són ni molt menys iguals. Posem per cas la reencarnació i la resurrecció. En termes com aquests que són definitoris difereixen totalment, l’una no val per l’altra.

De llibres que inviten a la renovada i emergent espiritualitat n’hi ha, potser excessius, però va bé documentar-se i destriar el gra de la palla i així tenir una visió que ens permeti veure les confluències, complementacions i val la pena que “els cristians de tota la vida” puguem enriquir-nos amb aquest “rebrot d’espiritualitat”, amb aquest “despertar de la “Inteligencia Espiritual”, llibre del mateix Torralba. Amb la garantia del mateix autor, “confessor públic de la seva pròpia fe. Quan parla ho fa sempre des del vessant d’una fe viscuda i raonada, fins on pot. És bo seguir el llibre mateix, perquè ens hi sentirem retratats en més d’una i de moltes consideracions seves. És testimonial el seu llibre. I és tan oportú en aquest moment de pluralitat…

És recomanable accedir a l’obra “Jesucrist 2.0” , que ell anirà resumint, esquematitzant-ho, al Full Dominical. Deixeu-me expressar la meva convicció: Convé il·lustrar la Nostra Fe i evidentment experimentar-la, però la seva maduresa passa per a conseguir un nivell almenys a l’altura de la pròpia preparació professional. En diversos grups hem estudiat “La inteligencia Espiritual” i, enguany en Jorge Bucay: “Fer el cim i continuar pujant. Claus per a un camí espiritual”. I la pel·lícula: “El cambio” protaginitzada per W. Deyr. “Chapeau”, aquest film” Atreviu-vos a fer.ho. (Seguirem comentant)

DIVAGACIONS D’ADVENT

Primer diumenge:

Visquem la singularitat del nostre any litúrgic. (¡Bon any nou litúrgic!) Recerquem dins nostre l’autoestima agraïda de ser cristians. Els primers cristians seguien, com els primers, la vida de conciutadans, però es distinguen per anar més enllà que tots ells. Al document de Diognet es diu: ”Observen les lleis promulgades, però amb la seva vida van més enllà de les lleis”. El seu lema és “més i millor”.

Siguem llevat d’esperança, del goig i de la capacitat de lluita en un món procliu accentuadament al pessimisme i a la queixa. (Ens esperen dies d’evangeli…)

Visquem els cicles nadalenc i pascual des de l’acompliment a dins del que celebrarem, ja des de bon començament. Viure tot l’Advent des del Nadal ja acomplert fa 2011 anys. És més bonic i joiós disfrutar-ho, ja des d’ara, que esperar-ho només.

Diuen els savis i entesos en litúrgia que cada diumenge és Pasqua. Cert. També cada diumenge és Nadal. De fet cada dia és Nadal i Pasqua a la vegada. Cert, certíssim.

La millor preparació és ja la celebració a l’avançada o a la bestreta, com vulgueu.

Llegir per a un cristià és sempre rellegir. No correm delerosos, que ja sabem de què va la cosa i el més important no és saber el què, sinó gaudir de saber com, per què i, més encara, el per a què de tot plegat. Litúrgia en mà. Sempre llegim, quan en sabem, “en espiral” i a cada volta –mai més ben dit: endavant i amunt- des d’una perspectiva inèdita. “Aprendre a llegir és aprendre a llegir lentament i és la feina d’una vida, perquè aprendre a llegir és aprendre a llegir-nos. (Luri)

Quatre diumenges d’Advent: Toca a dues benaurances per setmana: Comencem: Primera: “Encomanem el goig i la benaurança dels pobres en l’esperit. El Regne de Déu, ja des d’ara, és ben nostre”. Segona: “Acompanyem el dol de tothom, donem consol i el Senyor serà el primer a consolar-nos a nosaltres mateixos. El consol dóna força. És prova d’amor i d’amistat tots junts.

Recomanacions (opcionals)

Llegir en el llibre “Paraula i Vida 2012” (Claret) l’evangeli de cada dia, pausadament, subratllant el trosset on Jesús ens mogui més, memoritzar-lo i rumiar-lo soviet: cada dia fem “el ple evangèlic”: benzina per a tota la jornada. “Que la Paraula de Déu tingui llarga, llarga, llarga estada entre vosaltres”.

Cada primer diumenge “banquet” eucarístic: per tele Missa des de Monserrat.

A Ràdio Estel cada dia emeten també des de Montserrat “Laudes i Vespres”. És la pregària que podem fer “en nom de tots i totes”. Som Església en pregària.

“Tot allò que feu, a qui sigui i on sigui, tingueu la seguretat i el goig d’haver-ho fet al mateix Jesús. Punt i final és a dir: punt joiós d’arribada. ¡Diana!

Encomanem-nos a Déu i a la Mare de Déu, “noia del poble Maria”, i a joiosa esperança. “A Déu m’encomano i a santa Maria, la gràcia de Déu per sempre en mi sia” (¿Recordeu?)

Visquem amb moderació, tinguem cura dels nostres “àngels de la guarda” (llegeixi’s: pobres). Donem una mà de pare, de mare, de germà gran a qui puguem. Mos que no menges, mos que dones…(¡Ai, consum, ens tens ben consumits!) Austeritat rima amb solidaritat.

I que Déu ens vagi rumorejant endins, endins: Be-nau-rat. Bee-nau-rat.

SINTONIES

Vull fer-vos avinent -el que són les coses- que el Full Dominical ha obert a les planes centrals, un nou apartat que porta aquest títol genèric de “El cristianisme ara i aquí” que correspon al llibre de Fr. Torralba: “Jesucrist 2.0”.

Ja en començar el nostre nou curs pastoral des d’aquestes pàgines us vaig invitar a llegir-lo, a difondre’l i a fer-ne eventuals comentaris.

Em sembla que la iniciativa del Full Dominical s’adiu clarament amb el nostre propòsit genèric, al que us invitava unes setmanes abans. Us vaig dir que us facilitaríem poder-ne tenir un exemplar; i ara la meva proposta és anar comentant setmanalment, capítol per capítol, en sintonia, esperem, amb els comentaris que l’autor anirà fent. Recordeu que us deia que d’aquest llibre en podíem fer –posava l’exemple de temps passats- com l’enciclopèdia nova cada curs, que anàvem estudiant.

No sé pas com recomanar-vos-el –estic segur que us plaurà- perquè en Torralba hi fa un intent seriós de departir amb “els meus amics agnòstics” amb una valenta obertura de la seva intimitat en el ser i fer com a cristià, en un moment de perplexitats d’un cantó i, curiosament, de desvetllament i emergència arreu –moltes vegades soterrada- del fet de cercar nous valors consistents que puguin donar més amplis horitzons, i sentit més ple al viure de cada dia. Dit pel seu nom: obrir-se a una nova espiritualitat, avui. Ja ho diu ben significativament l’autor: “ara i aquí”.

En definitiva, no pretenem, ni més ni menys, que posar-nos en marxa i en sintonia amb els nous OBJECTIUS que se’ns han proposat “inauguralment, fa poc a la Sagrada Família” a tota la comunitat diocesana a partir d’aquest nou curs pastoral.

Ens en farem ressò en el blog de la Parròquia. De pas us agrairíem que el poséssiu entre les vostres entrades preferents. És el valor de la comunicació entre nosaltres, si volem esdevenir una creixent comunitat parroquial. Us en poso les sigles:

“El que fa segur i feliç el camí és fer-lo acompanyats i estimant-nos”. Bon camí.


Josep M Balcells

SEGUINT LES PETGES D’EN TORRALBA (1)

Comencem a caminar al pas d’en Fr. Torralba, comentant el seu llibre Jesucrist 2.0 que per millor entendre’l serà millor a través del subtítol “El cristianisme ara i aquí” que sembla que s’ha convertit en una entrada, en les pàgines centrals del Full Dominical, que esperem llarga i sucosa. Iniciem el camí conjunt a partir de la Introducció.

D’entrada: Gràcies a l’autor per la valentia en decidir-se a publicar aquest llibre que està cridat a ser-ne el blanc i negre de moltes converses. Discretament testimonial. Per res apologètic. Molt bona la seva postura; la celebro jo també. Diu ell que s’hi sent “cridat”, empès. No vol anar més enllà –i no és poc- d’un “expressar (explícitament) el que crec, allò que dóna vertebració al meu ésser, les fonts que em nodreixen la vida espiritual”. A més, a tall de filòsof, vol donar-se i donar als altres raons sobre el que creu. Raons que, ara com ara, li són vàlides, deixant obert aquest esforç de discernir, que no s’acaba mai. El misteri dóna per a tot... Si un dia en trobés de nous, de raonaments, que el fessin dubtar les hauria de seguir escatint, diu ell ben encertadament. La fe no exclou el dubte, ans al contrari ens força a entrar-hi amb delicadesa i ensems amb convicció. A propòsit...

...Permeteu que m’introdueixi jo, pobre de mi, però tinc el que en dic la teoria o la tesi del “sac”. Tots portem a l’esquena un sac imaginari, on posem les nostres ignoràncies, dubtes i suposicions. ¡No llencem allò que no entenem! Siguem discrets i prudents. No hem de tenir l’arrogància de llençar per terra allò que no entenem, allò que no veiem clar. En lloc de tirar-ho despreciativament, ho posem provisionalment en el sac. Tot allò de dins, amb el refrec del caminar, va fent-se la barreja, que poleix, allò del calleidoscopi; i es van aclarint-se les coses camí enllà de la vida. I un dia, de sobte, obrint el sac et trobes que allò que podia haver estat menystingut en un primer moment, tens la sorpresa de descobrir que ara ho entens amb nova lucidesa. No tiro res del que no entenc. Ho poso al xup xup del sac carretejat i sempre surt la gran sorpresa, no saps quan, ni quina, ni com... Allò del granet d’or del captaire i el Rei d’en Tagore. Que no vinguessin després sorpreses desagradables, per la nostra precipitació, en una desvalorització no ben pensada. Ho tinc com una mesura de saviesa i de prudència elemental, en coses humanes i més les divines. Som tan pobrets i ignorantets, que més val prevenir que lamentar a deshora.

Torno al Torralba: Creure no és fàcil i expressar-ho públicament, encara més, per pudor. Fer-ho és un exercici arriscat. Et “mostres” i de seguit surt la sorpresa, la vulnerabilitat, la crítica. És, tot amb tot, un exercici fort d’honestedat i d’autenticitat. Li hem d’agrair el repte emprés, com agraïm la visita de l’Invitat al Monestir de la Teresa Forcades. ¡Bona de debó, l’emissió! No us ho perdeu, seria una gran pèrdua...

Expressar les pròpies vivències de fe és un exercici que suposa endreçar el nostre món interior. Això pot ser doblement bo. Per a un mateix i per als altres. Deia Joan Pau II: “Feu-vos catequistes, això us farà més dones-homes de fe”. Serveix per ordenar aquest món de fons, on no hi solem pouar massa amb aquest autoanàlisi que ens seria, d’altra banda, tan i tan profitós. Ell amb encert en diu fer-ne una “auditoria espiritual”. Ja la tradició ben decantada havia consolidat -¿abans, potser no ara?- la metodologia de la Revisió de Vida (també restringidament la re-visió d’algun fet concret de vida, sota el tríptic metodològic: veure, jutjat i actuar).

Fa “aproximacions”, més que no tant defineix existencialment “l’opció personal per Crist”, a partir del que ell anomena centre de gravetat: “el diàleg íntim, personal i intransferible amb el Crist, el Mestre interior”, en expressió de sant Agustí, i en el conseqüent “seguiment de Crist, que és específic de temps, èpoques, etapes, i sobretot persones...

“Seguirem comentant”.