Aproximacions al CREDO -4-

              APROXIMACIONS  AL  CREDO           4  Creador del cel i de la terra

1. Tot el que existeix, existeix per Déu. Des de l’origen, la creació és com el bressol que espera el naixement de l’home.
2. La vocació de la natura és fer més humà l’home i viceversa.
3. La humanitat ha portat l’espera de Déu entre nosaltres. Ha estat el bressol de Jesucrist.
4. El món és bell, bo, veritable, u: aquests són les característiques del món i de l’home. ¿Per què no de tot home o dona?
5. L’home és el guardià, el jardinaer, l’hortelà el conreador de la natura.
6. La natura també serà redimida. Com? No ho sabem. És paraula de Pau
7. ¡Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu (I Cor 3, 22-23)
8. Déu es presentat com el Déu de l’univers; l’univers és el cosmos, un tot harmònic.
9. Preservar la natura és conrear-la, potenciar-la. Cal pensar en els que vindran.
10. Mirar i admirar la natura porta al goig, omple l’esperit, va lligat a la bellesa.
11. Tot lloa el Senyor. Són freqüentíssims els salms d’admiració, de lloança, d’acció de gràcies. Afccionem-nos a l’esperit dels salms!
12. La natura és un bon camí d’accès a Déu.
13. Déu es presenta també com a terrissaire. No sols ho fou, ho és i ho seguirà fent. Evidentment això és un dels molts antropomorfismos usats per parlar de Déu.
14. La creació es va fent, és una creació dinàmica i progressiva.
15. La gran meravella de la creació és la vida. Tota vida.
16. Segons el Gènesi (capítol 1er.) tot ha estat creat per la paraula. Ho volgué, digué que fos i fou fet.
17. Tot ha estat fet “a lloança de la seva glòria”. (Ef. 1, 12, 14)
18. Déu creà el visible i l’invisible. És més prodigiós tot el món de l’invisible. Jo així ho crec. Seria bo d’enumerar per a un mateix aquest món…
19. L’home és l’últim de la creació segons el primer capítol del Gènesi, d’acord amb el sentit simbòlic dels set dies. Hi ha una volguda progressió entre els dies. És un  poema.
20. Hi ha unes lleis físiques, també altres de morals que fan de la creació un harmònic de Déu.
21. Déu creà el món de la fe i també de la ciència . Tots dos es complementen. Cap d’ells s’ha d’extralimitar. Són àmbits diferents, però s’expliquen i es donen profunditat i s’agermanen. Les fronteres són movibles quan la ciència dóna verificacions…
22. La Bíblia i la Ciència donen i proposen dues perspectivas del món i dels homes. La bíblia s’interessa pel per què de les coses; àdhuc pel per a què. La ciència es pregunta pel què i com. El sentit el troba l’home en Déu.
23. Déu crea, conserva i governa.
24. Univers vol dir unitat, que fa un tot, que tota part participa del tot i que el tot està en la part. No és important únicament el qui i el què ; també ho són i més el per a què i el quan i el quant.
25. Tota la bellesa creada per l’home és la participació del Déu de tota bellesa.
26. La veritat de tot és amagada, és un secret a descubrir; mai ho serà del tot. Falten emcara molts i molts eureka1!
27. La llibertat de l’home valida la llibertat de Déu i viceversa.
28. El mal existeix. És un gran problema i un gran misteri.
29. Déu és omnipotent però ho és autolimitant-se a la llibertat humana i a un món que s’està fent i seguirà fent-se. Déu ho ha fet tot condicionat, per pròpia decisió.
30. L’home és tant creació com ho és un arbre i una flor.
31. L’home és autocreació constant, cocreador. Participa en certa manera tant de la potència de Déu com de la pròpia finitud, Perquè és lliure, però també amb tot un seguit de condicionants i de limitacions.
32. L’home és la veu i la conciència del creat. Ell té la paraula de la poesia de saber-ne els secrets, de saber-ne treure  profit, de conservar-la, perquè es pot convertir en un regal enverinat, si el dilapida ecológicament. N’és la mà i n’és el cor. Amb ells crea.
33. Estem en permanent descoberta dela profunditat de la creació. Descobrir és literalment desvelar, treure el vel o els vels que amaguen la realitat. Això no s’acabarà mai; sempre hi ha un més endins i un més enfora, sempre hi haurà un nou i admirable lligam que desconeixíem.
34. Essent Déu u i tri, tot porta aquests dos segells: de la unitat de fons i de la varietat de formes i figures. “La bellesa salvarà el món (Dostoievski). La bondat el salva. La veritat el va explicant i cada vegada veiem més que en el fons tot es regit per una unitat que bé es podria traduir com a “comunió”.
35. Ningú pot usurpar la facultat de la creació. N’és participació sempre, però només.
36. Déu patent , Déu amagat. Es corrresponen. Mai s’arriba al final de res. Acostar-s’hi és el gran goig del viure. Déu és epifànic.
37. La paraula de Déu no para mai de dir que “es segueixi fent-se tot”. És provident amb les autolimitcions que Ell mateix s’ha imposat.
38. Tot propènd cap a un final que serà, segons Pau, com un nou principi, una re-creació.
39. Déu és fi, finíssim. Una flor només és un poema. Nosaltres som els qui posem el des-acord, els que desafinem.
40. Déu és respectuós, perquè és amor. Respecta el pecador per manifestar-li que el sap i vol perdonar-lo. Déu és més gran perdonant que creant. Cada perdó és una refeta, com si haguéssim nascut de nou.
41. Si el món físic és tan bonic i espectacular; si el món psíquic és tan profund i matisat, ¿Què no serà el món espiritual? Aquesta riquesa potencial la portes dins, és ben teva, si la treballes.
42. La fatalitat no existeix, el destí no força ningú, la predestinació com a pedagogia, no com a finalitat, sí que existeix; té nom de llibertat, d’ètica.
43. El bé de Déu és la roca de la fe. Si Déu no estimés no seria Déu.
44. La creativitat és el que més ens atansa a Déu com a creador. Es pot ser creatiu en tots els àmbits de la vida.
45. Déu crea del no-res; l’home crea ordenant el creat, descobrint-ne les lleis, creant esperit i formes.
46. Noti’s el sentit etimològic de la paraula col·laborar: treballar juntament amb… “El meu Pare continua treballant, i jo també treballo”. Nosaltres també podem treballar amb el Fill i la inspiració en el nostre treball prové de l’Esperit Sant.
47. No tot el que és possible és desitjable i factible per honorar l’ètica del ser i el fer evangèlic i humà diria.
48. El pecat es fa possible des del moment en que hem estat creats lliures.
49. Que el bé sigui honorat. És l’exclamació del Gènesi: “I veié que tot era bo!”
50. Té més mèrit un món que pot fallar per maldat humana que no pas un món que fos tan perfecte que seria inert, no seria digne de Déu. La creació perfecta és només digna del déu teista, del déu de la raó, dels raonaments…
51. L’home no és un déu. L’home és una criatura, li són marcats uns certs límits; quan els força i els vol traspassar és quan vol ser i fer com déu. Aleshores peca, s’autodestrueix. Rompre tota harmonia és un pecat.
52. Fem un món nou; és possible, perquè tot és perfectible. De nosaltres depèn.
53. El món és trencadís: n’hem de tenir cura. Començant per nosaltres mateixos, natura, cultura, espiritualitat, fe i amor.
54. Sense Déu la creació es degrada, perquè perdem la dimensión de ser tan sols administradors.
55. “El nostre auxili és el nom del Senyor ue ha fet el cel i la terra”
56. Els salms estan plens de referències a Déu com a creador.
57. “Fem l’home (i la dóna) a imatge i semblança nostra”.
58. El Déu dels “exèrcits” té el sentit del cel i tot el firmanent: Sabaoth.
59. “El cel és el meu tron i la terra l’escambell dels meus peus”.
60. ¿No ho ha fet tot la meva mà i per això tot existeix?
61. “Qualsevol regal de preu i qualsevol do perfecte ve de dalt i devallla del creador dels astres lluminosos, que mai no sofreix cap alteració ni cap eclipsi per canvi de posició” (Jm 1, 16-18)
62. Déu és la vida mateixa, un absolut de comunicació i de relació i d’amor.
63. Déu estima perquè crea i crea perquè estima entranyablement; dador de vida.
64. “La glòria de Déu és que l’home visqui”.(sant Ireneu)
65. No hi ha amor si no  hi ha llibertat, per això Déu ens ha creat lliures per “poder” estimar.
66. “Déu crea els homes com els mars creen els continent: retirant-se (Holderlin) Déu no s’hi interfereix. Estimar és deixar que l’altre sigui lliurement ell. No interferint com Déu ho fa en nosaltres.
67. La Bíblia no és ciència , és conciencia.
68. Déu en crear l’home s’ha constituït en alliberador.
69. Déu vol l’humanització de l’home, que arribi a ser-ho el més possible.
70. Humanitzar la humanitat a partir del proïsme. (Casaldàliga)
71. Déu és transcendent, és també immanent al mateix temps. Exclou tot dualisme i tot panteisme.
72. Déu entrant en e l joc de la creació té tanta “necessitat” de mi com jo la tinc d’Ell.
73. Per a Déu crear és donar, donar-se. Déu té fe en nosaltres, la seva paternitat té el sentit ple, el més ple que pot tenir la paternitat més joiosa lligada a l’esperança de plenitud de vida que es por esperar d’un nou nascut. Té expectativas, ¡les té!
74. Ara resulta que és Déu qui creu, espera i estima molt més que a l’inrevés.
75. “Creure en el Creador del món significa aceptar, amb esclarida confiança que el món i l’home no queden sense explicar en la seva última causa, que el món i l’home no han estat llençats absurdamene del no-res al no-res, sinó que en la plena totalitat estem plens de sentit perquè tenim en Déu la nostra causa última, el nostre Creador i el nostre autor. Som obres de Déu signades, obres d’autor.

Estem fets per a “fer-nos”. Som iniciats, esbossats només; ens hem de fer i de construir, ens hem de cultivar, cridats a ser obra d’art. Deixem-nos fer…

76. Som terrissa, som vasos d’argila, som fràgils. Tota bellesa és frágil . Hem d’anar amb compte per a no trencar els somnis que Déu té per a cadascun de nosaltres.
77. Hi ha una segona oportunitat. Recreació per part de Jesucrist. Les paraules que s’usen són clarament genesíaques: Nou Adm, recreats, vida nova, redimits.
78. Ara és l’hora de llegir molt a poc a poquet “L’Himne de l’Univers o La Missa sobre el Món” de Teilhard de Chardin: “Una vegada més, Senyor, ¿quina és la més preciosa d’aquestes dues beatituds: que totes les coses em siguin un contacte amb Vós, o bé que sigueu tan “universal”, que pugui trobar-vos en tota criatura?
79. “Incapaç de barrejar-se i de confondre’s en res amb l’ésser participat que sosté, anima i relliga, Déu és a la naixença, a la creixença, al terme de totes les coses”.
80. Acabem amb aquest text tan bonic del cardenal Suenens:

            “Sóc home d’esperança, perquè crec que Déu és nou cada matí.

            Perquè crec que crea el món en aquest  mateix moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores.

            Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu.

            Els camins de la Providència són tot normalment sorprenents.

            No som presoners del determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociólegs.

            Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible, i amant.

            Sóc home d’esperança, i no pas per raons humanes ni per optimisme natural. Sinó simplemente, perquè crec que l’Esperit Sant actua a l’Església i en el món, fins i tot on el seu nom és ignorat.

            Sóc optimista perquè crec que l’Esperit Sant és sempre creador. Dóna cada matí, a qui el sap acollir, una llibertat tota fresca i una nova provisió de joia i de confiança.

            Jo crec en les sorpreses de l’Esperit Sant.

            El Concili va ser una sorpresa i el Papa Joan també.

            No ens l’esperàvem gens.

            ¿Qui gosaria dir que la imaginació i l’amor de Déu s’han esgotat?

            Esperar és un deure, no és un luxe.

            Esperar no és somniar. És el mitjà de transformar un somni en realitat.

            Feliços els qui tenen l’audàcia de somniar i que estan disposats a pagar el preu, perquè el seu somni prengui cos en la història dels homes”.

Aproximacions al CREDO

________________________________________________

Torralba

SEGUINT LES PETGES D’EN TORRALBA (5)

L’Expressió anacronisme no solament té aquesta connotació de ser cosa desfassada, relíquia d’uns temps no sols pretèrits sinó passats, marcits, depassats. També si la valorem des d’un punt de vista estrictament etimològic podríem dir ben bé cosa “de fora, de més amunt de tot temps”. Si no és privatiu d’un temps històric determinat, podríem dir que és perfectament vàlid per a tots els temps. Penso que s’adiria millor a l’essència del cristianisme, que essent vàlida per a tots els temps, mai s’esgotaria en cap temps recorregut. Seria la paradoxa de que, essent profundament temporal, superaria sempre les expressions limitades de cada temps. Ni qualsevol temps passat és el millor, ni el futur, per ser-ho, no té cap garantia de ser millor. Jesús és l’Amo i Senyor de tots els temps. Ell n’és l’Alfa i l’Omega. Encarnat, sí, Ressuscitat també. No compten els temps, sempre queda obert a vivències personals o de grups concrets que no van marcades pel kronos, sinó pel kairós. La gràcia s’envola i endinsa allà on no compten temps de rellotge, sinó d’aquell present que quan és autèntic es pot donar en qualsevol dels “ara i aquí”. La veritat, deia von Balthasar és polifònica, ho és també aquesta vivència cristiana, més enllà d’on es dóna. Hi ha un punt d’intemporalitat que plana més que una història de temps i llocs heterogenis. Defenso que el cristianisme és, d’una part tan humà que té sempre arrels “d’un temps i d’un país”, però que és al mateix temps tan atemporal que supera les contingències, perquè es fa transcendent. És “l’ara i aquí”, però i més. Una manera de transtemporalitat de que gaudeixen les coses divines en Crist. El cristianisme quan és autèntic és sempre novetat i sorpresa. Dic sempre: aquí o allí, ahir, avui, demà i demà passat.

Res més lluny de la repetició que es gasta en ella mateixa. El context és a tenir en compte, sí; però el jo és sempre el jo, tot i essent la circumstància variable, mudable. Condiciona però no fins al punt de ser condició de possibilitat o d’impossibilitat. L’autenticitat en tots el cassos és el barem vàlid, més que no pas la historicitat d’un abans o d’un per venir

La novetat en el sentit de moda, com allò que ara “toca”, no vol dir de cap manera allò bo i millor. Tantes vegades és ben bé a l’inrevés. Tatuatge avui, correm-hi tots. Ara la cua es fa per treure-se’ls. I així en tantes coses i àdhuc suposadament pensaments. Moda, bluf...

¿Qui ho ha dit que el cristianisme és cosa d’abans? No seria millor dir que és de sempre i que no s’esgota en les vivències hagudes i que no és de “mai”, d’una manera complerta. Tot el més són aproximacions. Ja ho diu en Torralba: No en serem mai, de cristians, del tot; només serem sempre aprenents, que no és pas poc...

El cristianisme veritable és una crida permanent al més i millor; en una paraula, a la qualitat en el viure. Cada vegada menys ideologitzat, més lliure, certament en “la llibertat dels fills de Déu”. Per exemple quan Rahner diu l’expressió: “Els cristians del segle XXI o seran místics (experimentadors de Déu) o no seran” vol dir que avui el que preval pels homes contemporanis és l’experiència, no el saber de cor el catecisme ni els rituals. Se’ns demana autenticitat i no val la fluixa identificació amb un grup. O s’intenta ser de veritat, per bé que sempre en el més o menys de l’intent o bé ja no es valora. Per això estem en temps de testimonis, no de mestres (Pau VI).

Ja han passat els temps d’identificació per ser “practicants”. Avui és la vida la que practica o no. Ara el metro-patró és l’evangeli. I l’evangeli pràctic: el de Mateu 25, 31ss. on es posa de relleu que Jesús s’identifica amb els petits i marginats. Per això Càritas és una excel.lent demostració de que el cristianisme és el motor més pur del que és cadascú. I no ens podem refugiar en l’anonimat del “entre tots ho farem tot” indiscriminat. O hi ets en aquest anònim o no hi ets.

La ciència és el gran “alibi” dels nostres temps. La ciència té de bo que és permanentment una hipòtesi de treball i d’entesa, fins que no sigui substituïda per una nova hipòtesi que doni noves explicacions dels fets. Fa temps que ha esdevingut humil. No ho explica pas tot, i això la porta a investigar de nou: és un no parar. Aquesta actitud de recerca permanent ens ve a dir que més enllà de la “realitat” hi ha un altre món d’intangibilitat. Es podria dir que tot està ungit de misteri. Ningú té la clau del saber definitiu. Són els savis de veritat els que arriben a dir: “només sé que no sé res”. Sempre al brocal del misteri, abocat Unamuno al pou dels dominics de Sant Esteve de Salamanca... Siguem humils en el saber i el no saber. En el creure i en el no creure. En el fons no fem més que el que va dir el concili Vaticà II: Sempre oberts, cap enfora i cap endins. L’Església sempre resta “reformanda” com a institució humana que és. Som nosaltres els que ens hem de reformar i reformular a mesura que anem tenint experiències de Déu més intenses... El Regne de Déu és sempre incoatiu. Tot està en trànsit, però hem de saber transitar, no ens podem parar i dir: “¡Ja ho tinc! Això és definitivament el que és”. Massa pretenciós, poc humà. El canvi és una característica ben humana. Però ja ens adverteix la saviesa de segles: La naturalesa no fa salts mortals; és progressiva, va endavant, malgrat moments foscos com la cara amagada de la lluna.

Si hi féssim intervenir més la gràcia (kairós) que ens és donada, entendríem molt més i millor la precarietat i també les possibilitats del nostre viure cristià. Seríem més creïbles a ulls externs i més humils i esforçats a ulls interns. Ser cristià és per a cadascú que s’hi ha sentit cridat el millor que li podia esdevenir. Per això en donem gràcies integrals i integradores de tota la nostra vida viscuda i per viure.

En aquestes que llegeixo al diari la columna de Pilar Rahola que es titula: Elogi de la tradició. Ella que no s’amaga de ser agnòstica (tendra hi afegeixo jo) fa una repassada a les postures menyspreadores de la progressia que volia refer el món i que l’ha ajudat a desfer-se en tantes coses. Comença així, en el seu estil una mica massa irònic, però que hi toca, vaja que hi toca: “Un dels mals que ens ha llegat l’empanada col·lectiva del 68 ha estat el menyspreu als hàbits que s’inscrivien en un pensament fort de la vida. Conceptes com ara família, autoritat, tradició foren gravats amb la lletra escarlata de l’adulteri progressista i va passar a formar part del llegat de la dreta ultramuntana. És a dir, no entengueren que estaven davant d’hàbits humans arrelats i molt efectius per a la felicitat de la gent, i varen provocar l’enorme desconcert que ara ens tenalla”... I passo al darrer paràgraf: “¿No és progrés la capacitat de millorar el present bo i partint del respecte al passat? Allò que som i allò que hem estat. La tradició és això, un cant a la dignitat de la nostra identitat, un homenatge a les generacions que ens han construït. Menysprear-ho en nom del progrés no millora la societat. Només la fa més perduda, més trista i més desconcertada”.

Bé ja anirem continuant, que anem per bon camí...

SEGUINT LES PETGES D’EN TORRALBA (2)

¡Em fet sort! Quan ara Escriche, ja he vist que al Full Dominical va seguint en Torralba fent comentaris sobre la seva obra, tal com prevèiem i desitjàvem. En el capítol que comenta avui ens parla de la fascinació de les religions de l’Extrem Orient. Estem vivint un fenómen de permeabilització en les nostres creences en contacte i osmòsi amb les savieses ancestrals de la Índia, la Xina i el Japò. Això no és d’ara, ja foren visitades iniciàticament, des del segle passat per escriptors de vàlua i esdevingudes després com un moviment gairebé contracultural. No poso exemples, però són de sobres coneguts. Ara, ja suposa una mena de pluriferació que abasta molta gent, àdhuc de casa. Alguns hi cerquen escalfor en la intempèrie que pateix aquesta cultura occidental que ha occit tradicions, sense haver-les conegut potser, o bé pel fenómen dels contrabalenceigs d’epoca… Hi ha gent que en el desert de les religions està cercant el contrapès al món làs d’avui, meaterialitzat, en una com invitació a activar un millor funcionament del cos i de la ment; i en certes pràctiques hi troben salut i serenor físiques i mentals i es podria dir, sense haver-les viscudes abans des de la base de les fes tradicionals i de lurs espiritualitats. Diu l’autor: “Augmenten el nombre de persones que se senten atretes a practicar formes d’espiritualitat provinents de l’Extrem Orient, unes formes que inclouen harmònicament l’exercitació del cos i de la ment, el control del flux mental i emocional, l’exercici de la respiració i de la meditació transcendental”. “Hi troben un fort assossegament , una manera de combatre les contrarietats i els patiments de l’existència, pràctiques que comprenen clarament i poden aplicar-les en la seva vida pràctica”. L’estrès sotja tantes vides…

El problema en què ens trobem podria raure en menystenir o considerar “snob” pràctiques que tenen plena vigència des de segles, àdhuc mil·lennis i que aporten una pacificació interior i una serenor que no han trobat –per dissort i imperície de la transmissió de la fe- en les religions tradicionals, que venen substituïdes podem ben dir que o per ignorància o a voltes per prejudicis. Es dóna un aiguabarreig avui entre psicologia, sapiencials i religiositat que obvien l’obertura a les “fes”. Cal d’entrada fer aquesta distinció entre religiositat i fe, perquè són actituds distintes. Al llarg de l’obra d’en Torralba quedarà ben clar. Benvingudes siguin totes les ajudes d’interiorització, sempre que ens donin complementacions pràctiques a la fe, essent aquesta com l’arrel última de la pròpia existència. Cal obrir-nos a conèixer bé les cosmovisions que hi ha al darrere de cada moviment espiritual. Cal sumar -mai restar- a menys que no siguin sumands heterogenis. Moltes d’aquestes pràctiques són compatibles amb una fe cristiana. Amb tot cal ser “cautelós” –diu Torralba- en no fer un poti poti, un sincretisme, una espiritualitat “self service”, pretenent que totes les diverses peces de jocs diferents es vulguin fer encaixar en un tauler únic.

Respecte al budisme, que Torralba coneix molt bé, creu que s’ha de conèixer a fons, perquè hi ha expressions bàsiques que les podem prendre per sinònimes i que en justesa no són ni molt menys iguals. Posem per cas la reencarnació i la resurrecció. En termes com aquests que són definitoris difereixen totalment, l’una no val per l’altra.

De llibres que inviten a la renovada i emergent espiritualitat n’hi ha, potser excessius, però va bé documentar-se i destriar el gra de la palla i així tenir una visió que ens permeti veure les confluències, complementacions i val la pena que “els cristians de tota la vida” puguem enriquir-nos amb aquest “rebrot d’espiritualitat”, amb aquest “despertar de la “Inteligencia Espiritual”, llibre del mateix Torralba. Amb la garantia del mateix autor, “confessor públic de la seva pròpia fe. Quan parla ho fa sempre des del vessant d’una fe viscuda i raonada, fins on pot. És bo seguir el llibre mateix, perquè ens hi sentirem retratats en més d’una i de moltes consideracions seves. És testimonial el seu llibre. I és tan oportú en aquest moment de pluralitat…

És recomanable accedir a l’obra “Jesucrist 2.0” , que ell anirà resumint, esquematitzant-ho, al Full Dominical. Deixeu-me expressar la meva convicció: Convé il·lustrar la Nostra Fe i evidentment experimentar-la, però la seva maduresa passa per a conseguir un nivell almenys a l’altura de la pròpia preparació professional. En diversos grups hem estudiat “La inteligencia Espiritual” i, enguany en Jorge Bucay: “Fer el cim i continuar pujant. Claus per a un camí espiritual”. I la pel·lícula: “El cambio” protaginitzada per W. Deyr. “Chapeau”, aquest film” Atreviu-vos a fer.ho. (Seguirem comentant)