dissabte, 15 d’octubre de 2011

SEGUINT LES PETGES D’EN TORRALBA (1)

Comencem a caminar al pas d’en Fr. Torralba, comentant el seu llibre Jesucrist 2.0 que per millor entendre’l serà millor a través del subtítol “El cristianisme ara i aquí” que sembla que s’ha convertit en una entrada, en les pàgines centrals del Full Dominical, que esperem llarga i sucosa. Iniciem el camí conjunt a partir de la Introducció.

D’entrada: Gràcies a l’autor per la valentia en decidir-se a publicar aquest llibre que està cridat a ser-ne el blanc i negre de moltes converses. Discretament testimonial. Per res apologètic. Molt bona la seva postura; la celebro jo també. Diu ell que s’hi sent “cridat”, empès. No vol anar més enllà –i no és poc- d’un “expressar (explícitament) el que crec, allò que dóna vertebració al meu ésser, les fonts que em nodreixen la vida espiritual”. A més, a tall de filòsof, vol donar-se i donar als altres raons sobre el que creu. Raons que, ara com ara, li són vàlides, deixant obert aquest esforç de discernir, que no s’acaba mai. El misteri dóna per a tot... Si un dia en trobés de nous, de raonaments, que el fessin dubtar les hauria de seguir escatint, diu ell ben encertadament. La fe no exclou el dubte, ans al contrari ens força a entrar-hi amb delicadesa i ensems amb convicció. A propòsit...

...Permeteu que m’introdueixi jo, pobre de mi, però tinc el que en dic la teoria o la tesi del “sac”. Tots portem a l’esquena un sac imaginari, on posem les nostres ignoràncies, dubtes i suposicions. ¡No llencem allò que no entenem! Siguem discrets i prudents. No hem de tenir l’arrogància de llençar per terra allò que no entenem, allò que no veiem clar. En lloc de tirar-ho despreciativament, ho posem provisionalment en el sac. Tot allò de dins, amb el refrec del caminar, va fent-se la barreja, que poleix, allò del calleidoscopi; i es van aclarint-se les coses camí enllà de la vida. I un dia, de sobte, obrint el sac et trobes que allò que podia haver estat menystingut en un primer moment, tens la sorpresa de descobrir que ara ho entens amb nova lucidesa. No tiro res del que no entenc. Ho poso al xup xup del sac carretejat i sempre surt la gran sorpresa, no saps quan, ni quina, ni com... Allò del granet d’or del captaire i el Rei d’en Tagore. Que no vinguessin després sorpreses desagradables, per la nostra precipitació, en una desvalorització no ben pensada. Ho tinc com una mesura de saviesa i de prudència elemental, en coses humanes i més les divines. Som tan pobrets i ignorantets, que més val prevenir que lamentar a deshora.

Torno al Torralba: Creure no és fàcil i expressar-ho públicament, encara més, per pudor. Fer-ho és un exercici arriscat. Et “mostres” i de seguit surt la sorpresa, la vulnerabilitat, la crítica. És, tot amb tot, un exercici fort d’honestedat i d’autenticitat. Li hem d’agrair el repte emprés, com agraïm la visita de l’Invitat al Monestir de la Teresa Forcades. ¡Bona de debó, l’emissió! No us ho perdeu, seria una gran pèrdua...

Expressar les pròpies vivències de fe és un exercici que suposa endreçar el nostre món interior. Això pot ser doblement bo. Per a un mateix i per als altres. Deia Joan Pau II: “Feu-vos catequistes, això us farà més dones-homes de fe”. Serveix per ordenar aquest món de fons, on no hi solem pouar massa amb aquest autoanàlisi que ens seria, d’altra banda, tan i tan profitós. Ell amb encert en diu fer-ne una “auditoria espiritual”. Ja la tradició ben decantada havia consolidat -¿abans, potser no ara?- la metodologia de la Revisió de Vida (també restringidament la re-visió d’algun fet concret de vida, sota el tríptic metodològic: veure, jutjat i actuar).

Fa “aproximacions”, més que no tant defineix existencialment “l’opció personal per Crist”, a partir del que ell anomena centre de gravetat: “el diàleg íntim, personal i intransferible amb el Crist, el Mestre interior”, en expressió de sant Agustí, i en el conseqüent “seguiment de Crist, que és específic de temps, èpoques, etapes, i sobretot persones...

“Seguirem comentant”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada